La meva primera aventura empresarial
Vaig parlar amb el senyor Ferran, amo de la botiga del carrer Major n° 27. al costat de la Rectoria i la casa Marianga. Li vaig comentar al meu pare que volia llogar la botiga per reparar ràdios i vendre'n i em va contestar que fes el que jo volgués preguntant-me però, que amb quins diners contava. Li vaig contestar que eren els que jo disposava a la quinzena (en aquells moments a casa no passaven de les 5.000 pessetes). La que portava la comptabilitat de la casa era la meva mare, així que li vaig comentar les meves idees i projectes i em vaig posar d'acord amb ella que em va donar tot el suport.
Tot seguit em vaig posar en contacte amb el senyor Ferran per dir-li que estava interessat per llogar-li la botiga i que quant en demanava. Va dir que 300 pessetes al mes i em va fer un contracte per un any renovable. Com que la porta que tenia la botiga era una porta de carrer, vaig tenir de buscar a un amic fuster perquè em fes una porta amb vidriera i un aparador. Jo vaig construir els taulers i prestatges i un quadro de proves per reparar tots els accessoris que em portessin.
Fer realitat el meu somni
Novembre de 1953:
El primer que vaig fer va ser anar a Lleida per donar-me d'alta a la Prefectura de Indústria, com electricista instal·lador i com reparador d'aparells de radio. Obtinguts els permisos, vaig pintar i preparar tot el local perquè estigués presentable de cara a la gent. Tot estava preparat, només faltava omplir d'objectes la botiga. Com he comentat als anys 40, Radio Modesto de Lleida va instal·lar la primera máquina de cinema al poble i d'aleshores hem mantingut una bona amistat. El senyor Modesto Olier sempre em deia que quan volgués instal·lar-me podia comptar amb ell. El primer dia que vaig tenir festa pel torn, em vaig desplaçar a Lleida per fer les gestions necessàries i per fer realitat el meu somni.
En arribar a Lleida vaig visitar al senyor Modesto i parlar-li de les meves intencions. Tot van ser facilitats dient-me que agafes tot el que creies necessari per la botiga, així que de moment vaig
agafar: 6 llums de menjador, 6 de dormitori, 6 parells de llums de tauleta de nit i 4 aparells de radio de diferents models. El pagament l'havia de fer el dia que fes la venda i com que tot el material el tenia en dipòsit, només hauria d'abonar el 90% del preu marcat, això vol dir que els preus de venda serien els mateixos que els del seu establiment de Lleida. Resolt un dels assumptes em faltava resoldre el material elèctric, així que li vaig preguntar al senyor Modest si coneixia algun magatzem de confiança i acte seguit va agafar el telèfon parlant una bona estona i quan va acabar em va donar una direcció dient-me que no em preocupes que el senyor Manonelles em rebria i m'atendria en tot el que necessites. El magatzem del senyor Manonelles era a dalt del pis on viva dons es veu que començava com a majorista de material elèctric. La presentació va ser molt curta, ja que estava al corrent de la meva visita, així que li vaig comentar que necessitava el material més imprescindible per començar a obrir la botiga i trabellar. Vaig preguntar-li també la forma de pagament, ell cobrava de normal als 30 i als 60 dies l'altre meitat, cosa que em va semblar be i vaig donar-li la meva conformitat. Preguntan que em va semblar be i donarula llista que portava, el més necessari: piles i bombetes per llanternes, llanternes de diferents tipus, bombetes de tots tipus, fils i cables de diferents calibres, i petits materials per fer instal·lacions.
Desembre de 1953:
Amb tot el material a la botiga, vaig tenir feina a condicionar-ho tot per poder inaugurar-la. Els primers dies no, faltaren les visites dels familiars i amics, sense descomptar els xafarders. La cosa es va començar a animar, ja que les llums van tenir èxit pels casaments, instal·lant-les als i habitacions.
Per les festes de Nadal en faltava material perquè la tenda estigués plena d'objectes de regal. Vaig parlar amb l'empresari del cine d'Aitona, el Modesto, que tenia una tenda d'objectes de regal a Lleida, demanant-li que si em deixaria en dipòsit alguns dels objectes que ell tenia i no va tenir cap inconvenient. Això va ser un èxit total i vaig haver de reposar els articles dos vegades més.
Com la gent va veure el quadre de proves em preguntava que perquè servia i jo els hi vaig dir que per reparar radios, planxes i tota classe d'aparells elèctrics. Les reparacions van funcionar molt bé doncs jo no tenia limitacions per reparar tot el que em portessin: planxes, collarets trencats, soldar una fuita d'aigua o instal·lar un bany, així com fer la instal·lació elèctrica a les vivendes. No em quedava temps per atendre tots els compromisos i la botiga em quedava petita per moments. Al poble va sorgir una gran afició a brodar a màquina, ja que ensenyaven a diferents tallers, així que molt sovint se'ls hi avariaven les màquines hi havia de venir un mecànic de Lleida. Les noies venien dient que els hi arregles i jo els hi deia que desconeixia el mecanisme i no podia fer res, però que miraria de fer-ho més endavant. Només em faltava això, però vaig comentar-ho amb l'oncle Jordi, que era el més espavilat de la família en mecànica, i em va dir que tenia un llibre de màquines de cosir, que passes per casa seva i me'l donaria. Estudiant el llibre i fent pràctiques amb la nostra màquina, finalment vaig comprendre la mecànica, desmuntant i tornant a muntar, fins que vaig estar en disposició d'enfrontar-me a una màquina de cosir.
Gener de 1954:
Com va fer un hivern fred ,vaig tenir una feina nova. Les canonades de plom de l'aigua de la major part de les cases del poble, estaven rebentades pel gel, així que amb el cabàs a la ma i el llum per soldar encès (ja no l'apagava), passava de casa a casa tapant les fuites d'aigua.
Juny de 1954:
La botiga funcionava bé. Quan jo estava de torn, la botiga era atesa per la mare o la Maria. La major part dels articles estaven amortitzats i pagats això vol dir que la cosa anava molt bé. Tot i que em quedava poc temps per estar amb la família, em sentia satisfet del resultat. Només em faltava lo de les màquines de cosir (brodar).
Les vendes d'aparells de radio i llums van funcionar i a més n'efectuava les instal·lacions. Vaig instal·lar els primers tubs fluorescents a Aitona. Les primeres màquines d'afaitar Phillips que es conegueren a Aitona les vaig presentar a la botiga i només portaven dos jocs de ganivetes.
La cosa va agafar un caire econòmic que no podia funcionar, ja que la mare tenia els diners que aportàvem dels jornals de F.E.C.S.A., junts amb els de la botiga i els que feia en els diferents treballs. Com que s'havien de pagar factures i lletres, no sabíem mai quant teníem en efectiu. Llavors vàrem fer dos caixes, la mare va continuar administrant la casa amb els sous que aportàvem de F.E.C.S.A. i jo administrava les entrades i sortides de la botiga i les meves aportacions.
27 de setembre de 1954:
Em concedeixen el certificat de l'Escola del Treball de la Excma. Diputació Provincial de Barcelona, corresponent al curs 1953-1954 d'Oficial Industrial, Electricista Muntador Instal·lador. Curs segon amb la qualificació de Notable (7).
Canvi de plans
Octubre de 1954:
Quan vaig anar a renovar el contracte de la botiga, el senyor Ferran em va dir que el lloguer el tenia d'apujar a 400 pessetes. Durant aquells dies el cobrador de l'agencia del Banc de Bilbao, el senyor Simó, em va comentar si estaria interessat en comprar la casa de Barbeta del carrer Major N° 19, que disposava el senyor Poyo, però al no fer efectiu el préstec, se la va quedar el director de l'Agencia del Banc de Bilbao de Lleida per no quedar en descobert. El preu que em va demanar fou el mateix que tenia el préstec, es a dir 17.000 pessetes, que les podia pagar en diferents terminis. Hem vaig desplaçar a Lleida per parlar amb el director de la delegació del Banc de Bilbao que em va comentar que se'n volia desprendre el més aviat possible i que les condicions les poses jo. Li vaig comentar que la casa ja sabia en quines condicions estava, que havia d'efectuar despeses per poder posar la botiga i que no podia pagar les 17.000 pessetes al moment, però si li podia entregar 5.000 pessetes al fer el paper de compromís, a condició de que des d'aquell moment podria fer les obres que creies oportunes de fer. Referent a les 12.000 pessetes restants, les pagaria 1.000 cada primer de mes amb una lletra que la podria retirar el senyor Simó i, si les circumstàncies ho permetien, podria retirar dos o tres en un mes. Donant la conformitat de la meva proposta, vam quedar que el proper dijous firmaríem el paper de compromís.
Novembre de 1954:
Amb el paper de compromís i la clau, només faltava començar les obres. El meu germà Ricard treballava amb el senyor Andreu, mestre paleta, i van venir a casa per veure què es podia fer, ja que tot estava com en ruïnes. El pis de l'entrada estava a més de mig metre del nivell del carrer i el primer pis no tenia més de dos metres i mig, amb una gran humitat per tot arreu i sortint aigua pel canyó del fons del edifici. El primer que va dir el senyor Andreu, va ser que el pis primer es tirés a terra i les runes quedessin al pis de l'entrada i que s'hi col·loquessin bigues de formigó al nivell del carrer per formar el pis i evitar la humitat. Les parets varen ser revocades amb peces de ceràmica, així com el passadís per anar al pis superior.
Desembre de 1954:
Quan van acabar els treballs que estaven fent, el senyor Andreu, junt amb meu germà Ricard, van començar les obres.
La feina i la botiga no podien anar millor, només em faltava temps per atendre tots els compromisos per la part económica no tenia problemes i podia afrontar les despeses de les obres de la nova botiga. Les obres al febrer ja estaven acabades, amb les instal·lacions d'aigua, llum i desaigües, només faltava col·locar la porta amb la vidriera, l'aparador, el taulell i prestatges. Els espais els vaig repartir de manera que fos idoni per l'ús que volia. Al fons, al costat del canyó, hi havia la cuina i la fregadora i a continuació el menjador, seguit de l'habitació on hi tenia el quadro per fer les reparacions i el dipòsit de recanvis de materials. L'espai que restava quedava com la botiga.
Març de 1955:
Vaig deixar la botiga del senyor Ferran, així que de moment m'estalviava les 400 pessetes de lloguer. La nova botiga, com que era més gran, el material que hi teníem quasi no s'hi veia. Llavors es quan la cosa es va complicar, doncs la mare va dir que hi poséssim articles de queviures, ja que ella a casa seva tenien la botiga de queviures de tota la vida i això ho portava a la sang. Ho varem discutir i com les dones eren les més resoltes a tirar endavant, els hi vaig preguntar què farien amb el nen de dos anys i sis mesos i la botiga, però elles em contestaren que com estarien les dues a la botiga no tindrien cap inconvenient per atendre la botiga i al nen. També no caldria anar a casa només que per dormir, doncs amb la cuina i el menjador podríem fer la vida a la botiga.
Vaig començar la botiga de queviures, però com sempre, tenia amistats que em coneixien per la meva formalitat. Com que desconeixia el mont dels queviures, em vaig assessorar per la família Felipeto i l'amic Ernesto Domingo, de Seròs, que tenien botigues de queviures. Els dos eren bons amics i socis per la compra dels articles de les botigues on hi tenien en dipòsit articles en abundància, ja que quan sortia una oferta compraven suficients estocs. Em van assessorar sobre els majoristes i tots els articles que podia necessitar, així com en els més nobles amb els preus. Em van oferir que, de moment, podia agafar dels articles que tenien i que ja els pagaria quan els hagués venut. Ho vaig comentar a casa i tots em digueren que tirés endavant, així que, només em faltava la botiga de comestibles per estar enredat!!
El primer que vaig fer es anar a Lleida per donar-me d'alta per la botiga a l'Agenda Pública i tantejar alguns magatzems de queviures. Així vaig començar amb la botiga de queviures amb els articles que em subministraren els amics de Seros, però la cosa es va anant complicant: espardenyes, "albarcas", sabatilles per senyora, vi blanc i negre, sopes de tota classe, oli, bacallà, ganyims, sardines, plàtans, xocolates, també en pols, que el preparava jo amb cacau, farina de blat i sucre i tenia molt d'èxit.
Maig de 1955:
Al final de maig la botiga estava plena dels articles més normals pel poble, només faltaven els articles de pesca i caça, que el meu germà Ricard es cuidava de seleccionar.
Jo continuava amb les instal·lacions elèctriques, habitacions de bany, reparacions de tota classe d'accessoris, avaries d'aigua, així com les reparacions dels aparells de radio. Com que l'espai de la botiga es quedava petit, les llums i els aparells de radio els vam deixar de tenir exposats L'èxit de les vendes era en les compres del gènere, que després podia donar més barat que la competència. La forma de pagament als majoristes també era una forma molt pràctica, ja que es pagava a 30 i 60 dies. Durant aquests dies ja havia venut els articles i disposava dels diners per pagar-los