AITONA ANYS 1930

El poble només tenia vuit entrades o sortides per on podien passar els carros. Tots els demés eren camins de ferradura. Els  camins principals eren: camí de Seròs, cami del Pont del Riu, camí de l'entrada de Conillera, camí de la Penya-roja, carrer del Forn, camí de la Costa del Calvari i camí de Fraga... la carretera de Lleida.

Sèquia Major:

El seu origen és árab ,com la majoria del sistema de rec clàssic de l'horta, el trajecte que segueix és gairebé el mateix que van projectar en un principi els àrabs.

La presa es troba al riu Segre, al terme de Torres de Segre. A l'aigua del riu Segre tenen dret reconegut, des del punt de l'entrada a la Sèquia principal amb la quantitat no inferior a dos mil litres per segon que està obligada a conduir constantment, la Societat "Riegos y Fuerza del Ebro", segons concessió de data del 23 de març de 1915.

Tenen dret a l'aigua de la sèquia principal: en primer lloc els propietaris i usuaris del terme d'Aitona, durant tres dies i mig de cada setmana, començant per els diumenges a les dotze hores i acabant els dimecres a les vint-i-quatre hores.

La distribució de l'aigua per el terme d'Aitona correspon de la següent forma:

Pohuets de Doladé: els diumenges per la tarda i dilluns per el matí.

Pohuets de Gaya: els dilluns per la tarda.

Poucrist de Rico del Nichi: els dimarts per el matí.

Vinyasa Doladé: els dimarts per la tarda. _

Pohuet de Roca: els dimecres al matí.

Llavaneres: els dimecres tot el dia.

En quan al braçal del Món, es conservaran tots els privilegis i costums que s'han vingut seguin fins avui.

Com a usuari de la Sèquia Major existia un moli de farina i un d'oli que s'alimentaven del braçal del Món, els quals aprofitaven l'aigua com força motriu per funcionar els molins.

Queixeret

Es tracta d'un pas de vianants que té com enllaç entre el començament del pont de la Conillera, bordejant la Sèquia Major, fins la comporta del salt del Moli, continuant fins el camí del riu o pont de Morell. Disposava d'alguns ponts per travessar la sèquia. Entre ells el primer que es trobava era el de la Conillera, seguit pels de les cases Gaia, Xaques, Pedreulla, Campitxe, Convents dels Desemparats i Carmelites, Teatre Nou, i l'últim a la fàbrica de farina de Josep Arnau. Algunes cases, més que ponts, tenien taulons de posar i treure. Es contaven algunes anècdotes que deien que els joves col·locaven pedres sota els taulons perquè al passar la sèquia, les noies caiguessin a l'aigua.

De casa del Xaques es podia anar al Queixeret sortint per el camí en direcció a les Portes de Ferro, situades a la tàpia que limitava la finca del Xaques i que es podien desplaçar fins el riu, sempre passant per la seva finca. Les Portes de Ferro fan referència a unes grans portalades de dues peces, construïdes amb planxa i varilla de ferro, suportades per unes pilastres d'obra que tancaven la finca del Sr. Xaques i que estaven situades a l'altura de la casa del Sr. Lázaro, conegut com el "Navarro". Es a dir, baixant de la casa Conrado pel carrer Joan Maragall, 4 o 5 metres abans d'arribar al braçal de reg soterrat, antigament conegut com el "braçal del Tatxó".

 

Conillera:

Començava a la comporta situada al cantó de la casa Jordi. En aquell temps era descoberta. La seva principal funció era desguassar la Sèquia Major i més tard s'aprofità per conduir fins al riu el clavegueram del poble. Des de l'esmentada comporta fins aprop d'on avui està situada l'Avinguda 27 de Gener, hi havia instal·lades unes lloses de pedra inclinades damunt el nivell del desguas, davant d'una especie de passadís, prou gran, on les dones s'hi agenollaven per rentar sobre les lloses. L'accés era mitjançant una petita escala a cada extrem del passadís, per salvar el desnivell entre el desguàs de la Conillera i el carrer del Pou.

Fonts del poble:

1) Font situada a la plaça de l'Església.

2) Font situada al carrer de la Sèquia, cantonada al carrer del Mig.

3) Font i abeurador situat a la plaça de la Creu.

4) Font i abeurador situat al carrer del Molí.

5) Font situada a la placeta de l'Antolí (Sant Gaietà).

6) Font i abeurador situat a la part alta del carrer del Portal.

7) Font situada al costat de casa Quintana del carrer del Portal.

8) Font i abeurador situat al costat de casa Xolito del carrer del Forn.

9) Font situada a la paret de casa del Rumbo del carrer del Forn.

10) Font i abeurador situat a la part alta de la Moreria.

Vida social

Als anys 30, per culpa de la política, les relacions entre veïns i els mateixos familiars estaven molt deteriorades. 

Els d'esquerres disposaven al final del carrer Pare Palau, 38 (Arrabal) d'un Centre, on a la planta baixa hi havia una gran sala amb un aparell de radio, marca Pilot, dels més potents d'aquell temps. Hi havia també cafè, taules per jocs i sala de reunions. A la part superior hi havia la sala de ball.

Els de dretes disposaven d'un local o Casino, al carrer Major, 38 (actualment i viu Peret del Lijero). El ball normalment el feien al teatre Manel del Fusté.

Hi havia dos societats, una de dretes i una d'esquerres. El Sindicat Agrícola de Sant Gaietà (dretes) i el Foment Agrícola Republicà afiliat a l'Esquerra Republicana. Els dies festius efectuaven balls i aquí començaven els problemes. Les noies que els seus pares militaven a un partit, els negaven anar al ball de l'altre. El mateix passava amb els nois. Però sempre el jovent mirava de trobar-se, per molt que els pares diguessin, amb les conseqüents reprimendes.

El poble disposava de molts serveis que avui dia s'ignoren: 3 barberies, 2 cafès (els sindicats disposaven de sala per el cafè i jugar a cartes), 4 tavernes, 2 ferreries, 7 fàbriques d'oli, 3 paletes, 2 guarnicions, 1 fonda, 2 hostals, 2 fusters, 3 constructors de carros i 4 forns, que eren: el del Forneret, el de l'Antolí, el de la Granja (conegut també com el de les escales) i el del Ton. Les dones del poble, els dies anteriors a la Festa Major, pastaven el pa a cada casa, feien coques amb ous per els postres de la Festa i ho anaven a coure tot als diferents forns.

El meu avi i padrí així com el meu pare, pertanyien al partit de l'Esquerra Republicana i al Sindicat d'U.G.T. Tenien per costum els dies festius, anar al centre Republicà, per fer el cafè i jugar a cartes entre els amics. Els dies festius que el padri no treballava (feia torns tot l'any a la Central Hidroelèctrica d'Aitona com maquinista), jo em presentava a buscar la paga, que ell em donava cada dia de festa. Es treia cinc cèntims i a continuació deia al cambrer que em portés un "soldat" amb una copa gran, cafè amb gasosa. Jo estava més content que un gínjol amb el meu "soldat". Durant la tarda venia la mare i amb el pare pujàvem a la part de la sala de ball, on amb l'orquestra formada amb membres d'Esquerra, passàvem la festa.

Fires, mercats i festes

La fira d'Aitona te una antiguitat de l'any 1324, essent una de les més antigues de Catalunya. Junt amb les fires van néixer els mercats i les festes que es celebraven al voltant dels mateixos per distreure la gran quantitat de personal que es concentrava.

Les festes majors dels anys 1930, es construïen envelats amb canyissos i canyes, normalment sempre en els mateixos llocs. Els d'Esquerra els construïen al costat de les Escoles i el camí del riu (la carretera no estava construïda). Els del Sindicat Agricola els construïen darrera del molí de casa Gàia i el barranc. Un any una forta tempesta s'emportà l'envelat i es va ballar sense i com tot era un fangar  van haver de tirar palla per poder ballar. Quan l'any 1933 es va construir la carretera, el construïren on està el carrer Joan XXIII al costat a la carretera en un bancal de l'Arnau o en un de Sarroqueta.

Els firaires s'instal·laven a la plaça de l'Església. Els cavallets, barquetes i parades de tir, s'instal·laven al costat del camí del riu i les Escoles Nacionals.

Les parades que normalment s'instal·laven a la plaça de l'Església eren de bijuteria, quincalla, ferro i joguines. Una de les més esperades era "el Faixero", que es posava davant de casa Manxó. Era l'esdeveniment que mobilitzava més gent, ja fos perquè venia acompanyat d'una mona o be perquè la gent començava a proveir-se per al hivern. També hi havia el "Tir al colom" al carrer de Fraga. A la plaça de l'Església hi havia retratistes, neulers, torrons de Seròs i mantecados dels que portava la "mantecadera de Soses".

Cada any s'efectuaven curses de sacs per a nens de 9 a 13 anys i curses de bicicletes dites de Cintes i pedestres.

Març abril 1934

En aquestes dates aproximadament, va caure un globus per la part de la Serra Grossa. Estaven els de Xeró a la masada i van veure com s'acostava un globus que portava penjant una soga amb un nus al cap. Els que anaven a l'aerostat abocaven cap a baix saques de sorra, sense resultat per poder enlairar-se, fins que el globus va caure. Els tripulants anaven vestits de mariners i demanaren un cotxe per poder traslladar-se, però no ni havia. L'únic mitjà de transport era el carro de Josep Cabases Cami (Xeró). Aleshores posaren les sogues i el globus dintre de la cistella i el carregaren al carro. El descarregaren al pati de casa Xaques, al costat de l'administració del cotxe de línia que era administrat per la Xeroneta (Tosset).

Com a casa Xaques i vivia un dels amics, Tano del Rumbo, que tenia facilitat per entrar al pati on estava guardat el globus, nosaltres ens introduiem dins de la cistella i jugávem fen-nos la il·lusió que estàvem elevats i així passàvem les tardes fins que se'l van emportar.

3 de març de 1935:

La Presidència dóna compte al Consistori de la instància adreçada pel President del Sindicat Agricola d'Aitona, Sr. Francesc Roca Boldú, demanant permís per a construir un edifici de planta baixa que s'ha de destinar al Sindicat Agrícola, d'acord amb els plànols que també acompanya. El lloc de l'emplaçament: l'extraradi de la població, al costat esquerra de la continuació del carrer Sèquia, sobre uns terrenys adquirits.

Imatges propietat Ajuntament d'Aitona amb Johnny Espax

                                          Sindicat Agricola

 

 

        LES FAMÍLIES MADRILENYES REFUGIADES A ΑΙΤΟΝΑ 1937

L'any 1937 Espanya estava en plena guerra civil i es lluitava pels voltants de la Ciutat Universitària de Madrid, que va ser durant quasi tota la guerra civil una zona situada a primera línia de foc.

Donada la situació dels civils de Madrid que vivien molt precàriament per les circumstàncies de la guerra, per la falta d'aliments i l'exposició als canons i als bombardejos, el Govern Republicà va disposar que fossin evacuats. El problema era on podien portar aquesta massa de gent i el primer que es va fer va ser preguntar al govern de la Generalitat de Catalunya, si estava disposada a rebre els milers de famílies refugiades. La Generalitat i tots els pobles de Catalunya van respondre afirmativament. A les llistes de cada poble i ciutat es van anar col·locant els milers de famílies. Aitona no podia ser menys i van venir més de trenta famílies, que foren més de 120 persones, que la major part es van col·locar a les cases particulars i a la resta l'Ajuntament els hi va oferir cases per que estiguessin tota la família junta. Les famílies eren normalment avies, avis, mares i fills. Les nenes van ser les que més aviat van trobar qui les acollis. La mare va anar a sol·licitar una noia de 16 anys que es deia Maria i que al final de la guerra es va casar amb un noi d'Aitona.

 

La família Bueno Vargas:

Formada per els pares, tres germanes i tres germans que estaven repartits per diferents cases. Els pares, els nois i una de les noies estaven junts. Dues de les filles, al acabar la guerra, es varen casar i no van ser les úniques, ja que més de deu noies de les famílies madrilenyes també es van casar amb nois d'Aitona.

De la família Bueno, la germana Encarna es va casar al Poble de Maials i la Carme a Aitona amb el meu cosí Manel Ibars Tufet. Per la relació que vaig tenir durant la joventut amb el meu cosí Manel, puc dir que era com un germà. Dues de les seves filles, la Virgínia i la Lola, van néixer a Aitona. La major part de les noies van fer amistat amb les noies i nois del poble, durant els anys que van estar a Aitona. La joventut en general es van integrar i ja parlaven el català. Els nois també es van integrar i com que no feiem col·legi, jugàvem tots junts per aquelles serres, riu i sèquia i no ens avorriem, ja que amb 11 anys només pensàvem quina en podíem fer. Com que hi havia els soldats per tot el poble, la nostra distracció era veure els soldats com feien la instrucció i pràctiques en el llançament de bombes de mà.

Entre la colla les edats anaven de deu a quinze anys formant un grup de més de dotze, entre els quals hi havia Boni Muñoz García.

La família Muñoz García:

Estava formada per la mare, tres filles i un germà que estaven a una casa que els va facilitar l'Ajuntament. La germana més gran, la Meli, la van acollir a casa del meu oncle Josepet Doladé, germà de la meva mare i allí es va estar fins que va acabar la guerra. Mentre la Meli era a la casa, va sorgir l'amor entre ella i un cosí de l'oncle i de la mare, Maximí Senan Doladé, amb les visites que aquest feia a la casa i quan es va acabar la guerra es van casar.

La família Muñoz quan van arribar a Aitona, com la majoria, només portaven una maleta amb la roba imprescindible i poca cosa més, així que les famílies del poble es van abocar per donar-los tot el que necessitaven: llençols, tota classe de coses per la casa, roba per vestir-se i l'alimentació.

L'agraïment d'aquesta família per la gent d'Aitona, només el puc explicar jo. La Meli, en un dels permisos quan feia el servei militar, em va donar la direcció de la seva casa a Madrid i un dels dies festius vaig anar a fer-los una visita. Va ser tanta l'alegria que em van demostrar, després de més de 10 anys que no ens vèiem, que no sabien on posar-me. Em preguntaven per les coses d'Aitona, per la meva mare, els oncles de Doladé, el germà (Boni) em preguntava pels amics, etc.. i així vam continuar parlant de coses d'Aitona fins que es va fer l'hora de dinar. Quan vaig proposar de marxar, tots a una sola veu, em van dir que si marxava volia dir que aquella família ja no la considerava com la meva família. Ells em consideraven com de la família i així em van tractar tot el temps de la mili. Em van dir que el proper permis portes la roba de paisà i els dissabtes que no tingués servei podia agafar el permís fins diumenge, ja que tenien una habitació amb un llit que els sobrava. La mare no es cansava de donar gracies a Déu per la sort que van tenir d'anar destinats a Aitona i agraint tot el que van fer per ells. La casa dels Muñoz d'una sola planta, com tot el barri, estava situada a Quatre Camins, on els carrers sense asfaltar formaven un conjunt a l'extraradi de Madrid. Aquells dies es va inaugurar l'Estadi Santiago Bernabeu i es feia la prolongació del Passeig de la Castellana, tirant a terra les casetes per fer l'eixample. La casa dels Muñoz estava molt a prop del nou Passeig de la Castellana a uns dos km. Com que no disposaven d'aparell de radio, un dels dissabtes vam anar a comprar les peces per muntar-lo el proper dissabte. Així vaig passar tota la nit soldant resistències i condensadors. Boni em va acompanyar fins la matinada, però al final li vaig dir que se'n podia anar a dormir.