Despres de la guerra
Abril-maig de 1939:
Durant molt de temps, el meu entreteniment, com el de la majoria, era jugar amb material de guerra. A casa hi vaig portar 3 fusells russos que eren més alts que jo, una carrabina italiana i 5 caretes antigàs. El meu pare cada dia passava revista a tot el que portava. Un dia vaig portar el xassis d'un tricicle. El pare sempre em deia: "Treu-me això de casa". Un altre dia vaig portar la màquina del cine mut del Teatre Nou, però el meu pare la va tornar a Marianet de Longan, ja que el seu pare era l'empresari que la va instal·lar al Teatre Nou. Des de l'església treia moltes peces del taller de reparacions de cotxes.
Un dels nostres al·licients, que gaudíem com mai, era jugar amb la dinamita. A la valleta del padrí Tufet, hi havia un polvorí sota d'una roca, on estava dipositada la dinamita amb varies caixes. Allí l'anàvem a buscar amb un saquet. Col·locàvem uns deu u vint cartutxos o botifarres, segons el dia. Ens desplaçàvem fins la Serra Llarga (passant pels dipòsits, camí de la Creu, direcció Sant Joan, junt a la carretera), on hi ha un penya- segat, amb una gran roca i on per la part de dalt, ens posàvem per preparar la dinamita. Introduíem una bala amb la pólvora i sense el balí dintre de la dinamita, a continuació posàvem foc a la pólvora i la llançàvem al buit del barranc. Quan explotava ressonava tot el barranc i nosaltres teníem una sensació de grandesa al sentir l'explosió. .
Un altre entreteniment consistia en llançar bombes de la Fite per la serra de la finca del Paleta. A la masia del Paleta (actualment de Mariano Fonfreda o del Camàlic) hi havia un polvorí de bombes de mà italianes i de la Fite amuntegades amb caixes. A l'exterior a uns 300 metres, una muntanya de projectils d'artilleria amb les corresponents càpsules i caixes amb bosses de pólvora de canó (la pólvora de canó tenia la forma d'un quadrat d'uns dos centímetres per uns tres mil metres de gruix). Tot aquest material estava allí perquè una bateria d'artilleria estava emplaçada al costat de la serra mirant cap al riu.
Anàvem al mas del Paleta, ja que era del pare del meu amic de correries que vivia al carrer de l'Arrabal, davant del carrer de les Escoles, entre els números 68-70 (avui carrer del Pare Palau). Un dia el meu amic em va comentar que al seu mas hi havia moltes bombes i que podríem anar a tirar-ne ja que ell no s'atrevia per falta de pràctica i que jo li ensenyaria i ho passaríem molt divertit. Així va ser, ja que vàrem passar molts dies tirant les bombes de la Fite i algunes de italianes.
Com el material de guerra estava per totes les muntanyes, la nostra inventiva no parava per veure què podíem fer. Amb una bala, un balí d'una altra bala, amb un suport de les bales per a metralladora, una cany d'uns 30 centímetres i dos trossos de cartró col·locats a la canya en form d'aletes, imitàvem els morters. Col·locàvem el balí amb punta sota el fulminant de la bala, tot subjectant-lo amb el suport de bales de metralladora i amb la canya i les aletes en forma. Buscàvem una altura i que la part de terra estigués dura, tiràvem el més alt possible l'enginy i quan tocava a terra, sortia disparat el balí de la bala.
18 de maig de 1939:
S'estableix oficialment a tot l'Estat espanyol el règim de racionament dels principals productes alimentaris: pa, farina, oli, sucre, arròs, patates, gums, etc.
Maig-juny de 1939:
Al maig de 1939, amb els meus dotze anys i mig, vaig tenir de posar-me a treballar (avui dia seria explotació de menors), ja que el pare no podia efectuar treballs físics per la seva salut. Una cosina de la meva mare, la tia Teresa del Bolet, tenia un terreny formant un barranc, a prop del camí de Fraga. Actualment està molt a prop dels dipòsits nous d'aigua que subministren al poble.
El pare es va comprometre amb aquest terreny per fer l'hortalissa per les necessitats de la casa. Va llogar un pagès perquè llaurés un tros per poder plantar les tomaqueres i demés productes i un altre oncle cosí de la mare va venir a fer els solcs. Quan tot estava preparat per plantar, només faltava l'aigua i que ens toqués la tanda de rec, vàrem plantar amb el pare i la mare tot el planter. Però faltava el més difícil, cuidar-lo: treure les herbes, regar, rascar la terra, etc. Tota aquesta feina me la van traspassar. També la mare va comprar pollets per tindre gallines, que els va posar dintre d'un caixó. Quan foren més grans, els va deixar al galliner i aquí entro jo de nou: arreplegant espigues per les gallines.
Com he dit abans, ara a part de la feina de l'horta tenia la d'arreplegar espigues. Era el temps de la sega i els pagesos pel mes de maig carregaven les garbes de blat i d'ordi amb els carros i els animals, des de les hortes a les eres, passant per la costa del Calvari, que estava molt malcuidada i amb soles molt profunds.
Els carros feien molts vaivens amb el resultat que les espigues queien a terra. La meva tasca consistia en arreplegar-les, fent un passeig per la costa del calvari fins les eres. Les espigues les agafava d'una en una formant un manoll, que quan ja no el podia subjectar, feia una lligada amb les mateixes espigues. Una vegada fet el manoll, el posava dintre del sac que portava, i així continuant fins tenir el sac el més ple possible. Això no era fàcil dons jo no estava sol fent aquesta feina, ja que tenia la competència d'altres nois i alguna vella. Aquesta feina l'efectuava varies vegades a la setmana pels matins.
A l'estiu al col·legi fèiem vacances, encara que jo, entre l'horta del barranc i les espigues per les gallines, no en tenia gaires, però sempre tenia alguna estona per fer de les meves.
2 de setembre de 1939:
Amb els tretze anys complits la cosa se'm va complicar més. Resulta que el subministrament d'aliments al poble, cada vegada era més escàs. Faltava el pa i els aliments bàsics, que només es podien adquirir d'estraperlo, al mercat negre. Pels qui disposaven de diners, no era dificil de disposar de tots els aliments que necessitaven. El pare cobrava catorze pessetes diàries, i el quilo de pa costava dotze. Com que el pare tenia de dinar a la Cdiners, no era dificil de disposar de tots els aliments que necessitaven. . Com que el pare tenia de dinar a la Central s'emportava la senalla amb la carmanyola i necessitava el pa per acompanyar el dinar. Com que no gastava molta salut l'únic pa que entrava a casa era pel pare. Per poder menjar havíem de fer farina de panis o de blat amb un moli de pedra.
L´ESTRAPERLO
EL MEU PARE
Pel mes de maig el pare fou llicenciat de l'exèrcit, començant de nou a la vida normal, treballant de torn a la Central d'Aitona. Recordo que un dia es va presentar a casa el Sr. Federico Gàia i va comunicar-li al meu pare que una vegada revisats els expedients dels empleats de R.F.E., ell no en tenia cap de negatiu. Altres companys foren expedientats amb mesos i anys de sou i treball i altres foren deportats fora de la població durant mesos. El Sr. Federico Gàia, en aquells moments tenia la presidència de
la Falange.
Antoni Tufet Guayos
Pels serveis prestats i l'amistat amb el Sr. Costa, Cap de la Central d'Aitona, fou admès com empleat a R.F.E., el Sr. Federico Gaia, efectuant el treball de "llistero" de personal, i quan la seva salut no li va permetre desenvolupar aquesta feina, va quedar com responsable de la sala de filtratge de l'oli dels transformadors.