La meva primera feina
El pare, en vista que no em podia controlar, em va buscar una feina per a que estigués controlat i vigilat. Com tenia molta amistat amb el Sr. Rosendo Olona, em va emplear com aprenent, a la ferreria que estava a la plaça de la església fen cantonada al carreró de Pedreuilla. Treballava de les 8 del del mati fins a la nit. (no tenia hora per a plegar) Els diumenges havia d'escombrar i endreçar la ferreria, i després anar a casa per a rentar-me i canviar-me de roba, per a passar per les cases a cobrar les factures. Una vegada liquidades, em pagava amb 5 pesetes la setmana. Aquesta experiència laboral, fou la mes fructifica de la meva vida. Hi ha amb el meu caracter de saber coses, vaig tenir ocasió de coneixer els secrets de la forja del ferro, i el temple dels acers. Junt amb la mecànica del dels aparells, de les ferramentes del camp, les ferradures i claus per ferrar cavalls, mules i rucs. Hi tenia un del millors mestres artesans del poble, el Sr. Rosendo, pare i fill. Se construien carros, bolquets, tota classe de arreus, (aladres) per la pagesia.
El meu segon treball
Després de Gebut, vaig treballar en una altra ferreria a Alcarràs. On l'amo era molt més gran i la ferreria per tant era molt antiga i es treballava com es feia 50 anys enrere, amb material molt antic.
Hi vaig estar uns quatre mesos, fins que el meu pare em reclamà per treballar a la central elèctrica de Seròs. Com el que em deien a casa no ho discutia, vaig començar a treballar en allò que seria la meva vocació durant tota la meva vida.
I arriba la llum a la meva vida
L'any 1943 amb 17 anys vaig ingressar com a peó a R.F.E. a la Central Hidroeléctrica de Seròs, situada a Aitona. Amb motiu de fer la revisió d'una máquina o turbina, es va necessitar personal per netejar les parts que s'anaven desmuntant, i ajudar a transportar les peces que s'anaven traient de la máquina. El contracte era per la durada de la revisió de la máquina, el jornal era de 10 pessetes diaries. Quan es va acabar la reparació, em van fer un contracte d'eventual renovable per tres mesos i aixi cada tres mesos el renovava. Fins que el 1 de gener de 1945 em van fer de plantilla amb 19 anys. Com ajudant amb la categoria de peó de tercera, amb un jornal de 15 pestes diaries. Durant aquest temps vaig estar treballant d'ajudant al taller mecânic, ajudant els operaris on treballava el meu pare i l'oncle Jordi. Quan van fer el reconeixement de la antiguitat donaren la data de 31 de maig de 1942, em contaren part del temps que vaig estar al servei Militar.
Com havia acabat el curs de Radiotècnic, el 13 de agost de 1945, volia ampliar el coneixements de radio.
En el "Parque Central de Trasmisiones", van fer unes oposicions per l'ingrés, com especialistes de l'Exercit.
Vaig cursar la sol licitud. El dia 28 gener de 1946 vaig rebre el telegrama notificant que el primer de febrer tenia que presentar-me al "Parque Central de Trasmisiones". Situat a la població del Pardo
El 31 de desembre de 1946 vaig deixar de treballar, per anar al servei militar com a voluntari.
La meva història amb la llum
Riegos y Fuerzas del Ebro
Abans dels divuit anys el meu pare em va colocar amb ell a la "Riegos y Fuerzas del Ebro" i així comença la meva història amb la llum.
L'any 1943 amb 17 anys vaig ingressar com a peó a R.F.E. a la Central Hidroeléctrica de Seròs situada a Aitona. Amb motio de fer la revisió d'una máquina o turbina, es va necessitar personal per netejar les parts Que s'anaven desmuntant, i ajudar a transportar les parts que s'anaven traient de la máquina. El contracte era per la durada de la revisió de la máquina, el jornal era de 10 pessetes diaries Quan es va acabar la reparació, em van fer un contracte de eventual renovable per tres mesos i aixi cada tres mesos el renovava, fins que el 1 de gener de1945 em van fer de plantilla amb 19 anys, com ajudant amb la categoria de peó de tercera, amb un jornal de 15 pestes diaries. Durant aquest temps vaig estar treballant d'ajudant al taller mecânic, ajudant els operaris on treballava el meu pare i l'oncle Jordi Quan van fer el reconeixement de la antiguitat donaren la data de 31 de maig de 1942, hem recontaren part del temps que vaig estar al servei Militar
Com havia acabat el curs de Radiotècnic, el 13 de agost de 1945, volia ampliar el coneixements de la radio.
En el "Parque Central de Trasmisiones", van fer unes oposicions per l'ingrés, per cursar com especialistes de l'Exercit
Vaig cursar la sol licitud. El dia 28 gener de 1946 vaig rebre el telegrama notificant que el primer de febrer tenia que presentar-me al "Parque Central de Trasmisiones". Situat a la població del Pardo.
El 31 de desembre de 1946 vaig deixar de treballar, per anar al servei militar com voluntari.
Fecsa Aitona
El 4 de febrer de 1949, em llicencien i m'allibero dels compromisos que tenia amb el exèrcit.
Arribat a Aitona, m'integro al treball. En el taller mecànic en la mateixa feina, d'ajudant que abans.
Complerts els 23 anys, sóc designat com ajudant de maquinista (em deien el bombero) amb la categoria d'operari de tercera, amb un jornal de 20 pessetes, aixi vaig continuar durant divesos anys.
La feina d'ajudant de maquinista, no em semblava prou digna per mi, no volia passar-me tota la vida netejant maquines i fer de bombero, pendent del que digués el maquinista, volia superar- me per poder canviar de lloc de treball
La Companyia va promocionar entre els seus treballadors, Cursos d'Oficial Electricista i de Mestre. Va ser l'ocasió per poder realitzar els meus somnis.
El 23 de juliol de 1953. Em concedeixen el certificat a l'Escola del Treball corresponent al 1er. curs, d'Oficial Industrial Electricista Muntador Instal lador. 1952/1953
El 27 de setembre del 1954. Em concedeixen el certificat a l'Escola del Treball corresponent al 2on. curs 1953/1954.
El 15 de juliol del 1955. Em concedeixen el Diploma d'Oficial Industrial Electricista Muntador Instal·lador la Escola del Treball corresponent al 3er curs, 1954/1955.
El 26 de juny de 1956. Em concedeixen el certificat la Escola del Treball corresponent al primer Curs de Mestre Industrial Electricista Muntador 1955/1956
Durant aquests anys, em vaig instal·lar a Aitona, com electricista/fontaner i reparador de ràdios. Amb un establiment per la venda d'electrodomèstics.
Fecsa Barcelona
El novembre de 1956. Per circumstancies de la vida, hem vaig traslladar a treballar Barcelona amb la familia. Amb els desig d'oblidar tot el que havia passat en la meva vida personal, i professional. El primer dia em vaig presentar a les oficines del Pararel de Barcelona, on em van assignar al taller de Manteniment de SubCentrals de Comercial i Distribució.
El 10 de setembre de 1957, estant a Barcelona vaig acabar la Maestria Industrial Muntador Instalador amb una qualificació de (7).
L'octubre de 1957, continuo treballant al taller de Manteniment de Sub Centrals. Als pocs dies em va vindre el canvi de categoria, vaig passar d'oficial de tercera a oficial de primera.
Durant l'any 1958. Vaig canviar, d'oficial de primera a tècnic de 4ª, amb un sou al mes de 2,384 pessetes Canviant de secció, em passaren a les Sub-Centrals de Corrent Continua. Quan van que quedar fora de servei i clausurades aquestes Centrals, vaig passar d'encarregat a la reserva de les Centrals Receptores.
L'any 1959, com la feina d'encarregat, a les Centrals Receptores, no em satisfeia, per la perillositat (s'estava maniobrant amb tensions de 6, 25, 110 i 220 KV.) i la feina monòtona. Que per el meu caràcter no m'omplia. Vaig tenir l'ocasió de passar a la Secció de Estacions Transformadores, com a Tècnic de muntatges.
El dia 1 de setembre de 1962. Estant com Tècnic de les Estacions Transformadores, sóc recompensat amb el canvi de categoria, passant a Tècnic de 3", amb un sou de 3,611 pessetes al mes
El desembre de 1968. Sóc nombrat Tècnic responsable del muntatges de les noves Estacions Transformadores del Districte de Barcelona, amb un sou de 12,507 pessetes.
L'INCENDI
El dia 1 de març de 1950. Es va produir un incendi a la Central de Seròs, a les 5 de matinada, tenia el torn de matí i entrava a les 6. Al no poder apagar-lo el personal que estava de torn, posaren la sirena de l'alarma en marxa, i en el poble tocaren les campanes en senyal de foc. El pare hem va cridar dient-me que la Central s'estava cremant, sense pensar, en menys d'un quart d'hora estàvem al carrer amb les bicicletes. Amb un temps rècord vam arribar a la Central, vàrem pujar a la sala de dalta tensió, on estava el foc. El foc fou tan intens que en poques hores sols es va poder salvar del foc, la turbina/generador número quatre de les quatre turbines. Mai havia contemplat un foc de tal magnitud, oli encès per totes les plantes i per les escales dels diferents pisos pujant el foc amb força, que semblava un gran bufador per l'amplada de les escales.
Enmig de tot aquest desastre em vaig adonar que l'oli de les màquines baixava per tota l'escala,allò podia convertir-se en una ratera. Aleshores va ser quan vaig baixar i vaig agafar les claus d'una porta de ferro que permetia sortir des de dalt,aquest gest va aconseguir salvar les trenta persones que estàvem allà intentant apagar el foc.
Als quinze dies ja es va posar en servei la màquina número quatre. Es van normalitzar els torn, vaig començar a treballar d'ajudant de maquinista.
La feina d'ajudant de maquinista, no em semblava prou vida netejar maquines i fer de bombers, pendent de que digués el maquinista. Volia superarme, poder canviar de lloc de treball
La Companyia va promocionar entre els seus treballadors, Curso oficial Mestre. Va ser l'ocasió per poder realitzar els meus somnis
El 23 de juliol de 1953. Em trec el curs de electricista d'Oficial Industrial Electricista Muntador Instal lador 1952/1953
El 27 de setembre del 1954 Em concedeixen el certificat a escola del Treball corresponent , curs 1953/1954
El 15 de juliol del 1955. Em concedeixen el Diploma d'Oficial Industrial Electricista Mumer Instal lador la Escola del Treball corresponent al curs, 1954/1955
El 26 de juny de 1956. Em concedeixen el certificat la Escola del Treball corresponent al prime Curs de Mestre Industrial Electricista Muntador 1955/1956
Durant aquests anys, em vaig instal·lar a Aitona,com electricista/fontaner i reparador de radios amb un establiment per la venta de electrodomèstics.
El novembre de 1956. Per circumstàncies de la vida, hem vaig trasllada a treballa Barcelona amb la familia, amb els desig d'oblidar tot el que havia passat en la meva vida personal, i professional. El primer dia em vaig presentar a les oficines del Pararel de Barcelona, on em v assignar al taller de Manteniment de Sub Centrals de Comercial i Distribució
El 10 de setembre de 1957, estant a Barcelona vaig acabar la Maestria Industrial Muntador Instalador amb una qualificació de. (7)
L'octubre de 1957, continuo treballant al taller de Manteniment de Sub Centrals. Als pocs di em va vindre el canvi de categoria, vaig passar d'oficial de tercera a oficial de primera
Durant l'any 1958. Vaig canviar, d'oficial de primera a tècnic de 4", amb un sou al mes de pessetes Canviant de secció, em passaren a les Sub-Centrals de Corrent Continua. Quan va quedar fora de servei i clausurades aquestes Centrals, vaig passar d'encarregat a la reservad Centrals Receptores.
L'any 1959, com la feina d'encarregat, a les Centrals Receptores, no em satisfeia, per la perillositat (s'estava maniobrant amb tensions de 6, 25, 110 i 220 KV.) i la feina monòtor que per el meu caràcter no m'omplia. Vaig tenir l'ocasió de passar a la Secció de Estacio Transformadores, com a Tècnic de muntatges.
El dia 1 de setembre de 1962. Estant com Tècnic de les Estacions Transformadores, s recompensat amb el canvi de categoria, passant a Tècnic de 3º, amb un sou de 3,611 pes mes.
El desembre de1968. Sóc nombrat Tècnic responsable del muntatges de les noves L Transformadores del Districte de Barcelona, amb un sou de 12,507 pessetes.
El març de 1970 Soc traspassat a la oficina tecnica de projectes per coordinar amb els projectistas els nous muntages del Centre de Transformacio ,amb una paga de 13.250 pessetes al mes
6 de juliol de 1971 Inauguració de l'Estació Transformadora numero 3,000 en el de Barcelona. Amb la presencia dels senyors, Briones, Zaforteza, Borrós, Maura, i Tufet. Després de la Desp Inauguració, per celebrar dinar amb peis Durant els anys que vaig estar controlant els Centres Districte Domènech, Osso, Llibre, vam anar un restaurant, a fer un muntatges van ser més de mil .
La ret subterrània de 6 KV. de Barcelona, va quedar obsoleta i saturada, l'única solució de moment, mentre no es fes una "хагха" в 25KV. Va ser el pas dels cables de 6 KV. a 11 KV Aquest canvi, va afectar a totes les Estacions Tratisformadores, prepata-les per rebre la nova tensió
Aquest canvi em va afectar, ja que es van formar uns torns amb personal maqual,i un Tecnic de cap, en un d'ells, em van assignar, fen torns de aquest canvi va quedar en 14,4586 pessetes 8 hores durant una setmana. Da mensualitat amb
Durant l'any 1975 Col-laboro amb tots els Serveis Tècnics de Distribució (de la Cia) per a l'aplicació dels del nous materials i Normes en els Muntatges del Centres de Transformació El sou hem va quedar amb 24,835 pessetes al mes
Durant l'any 1976. Amb la creació del Estaf de Tecnologia i Normes, vaig ser integret com a Tècnic d'Estudis i Control del Muntatges del Centres de Transformació de la Cia. Durant, el temps que vaig estar a Tecnologia la major del temps el vaig dedicar, a la confecció dels materials necessaris per la construcció del nous Centres de Transformació i Cables Subterranis, juntament amb els seus VADEMECUMS de Estacion Transformadores, Cables Subterranis de Alta Tensió, i Centres de Transformació sobre Castellets Metal-ics. El sou em va quedar en 28,490 pessetes al mes.
El dia de octubre 1977
Rebo una carta de part del Sr. Zaforteza, agraint la meva aportació per la confecció del Vademecum de les Estacions Transformadores.
Desembre de 1977. El sou em va quedar amb 39,275 pessetes al mes.
Desembre de 1978. El sou em va quedar amb 45,696 pessetes al mes.
El 15 de desembre 1979 Rebo carta del Sr. Zaforteza, amb motiu del seu trasllat a Saragossa, oferint la seva persona tot el que jo necessites.
Desembre de 1979. El sou em va quedar amb 54,309 pessetes al mes.
Desembre de 1980. El sou em va quedar amb 58,551 pessetes al mes.
Desembre de 1981. El sou em va quedar amb 71.039 pessetes al mes.
Desembre de 1982. El sou em va quedar amb 77,128 pessetes al mes.
Juliol de 1983
Com després de tota la feina efectuada a Tecnologia, no vaig tenir cap compensació perior només mirava per ell, tots els treballs efectuats els presentava com cosa seva
Ràdio Cinema Televisió
Cinema
El Teatre de Manel del Fuster, com el propi nom ho indica, era de propietat particular i estava situat on actualment habita la Magda Gaspar (filla), al carrer del Dr. Pere Piñol, cantonada al carrer del Moli. Aquest local era quasi exclusivament per ballar.
El Teatre Nou era propietat d'una societat que varen construir en el Teatre al carrer de la Barceloneta (avui carrer de Santa Teresa on s'ubica la casa de la viuda de M. Roca "Patom"). Normalment només s'hi feia cine i altres espectacles. El ball només s'hi feia en grans ocasions: Festa Major, etc.
Tenia l'entrada principal pel carrer Sta. Teresa. Una sortida d'emergència a la part del darrera amb sortida al Quixeret amb el pont que travessava la sèquia Major. Hi havia un petit pati que separava amb un mur d'obra i una reixa de ferro, per on s'escapolien alguns joves per estalviar-se pagar. Fins i tot, una vegada en va resultar un de ferit al clavar-se una de les puntes de llança.
Per el nou projector de cinema mut, es va construir una cabina, que a la part davantera disposava d'una petita llotja per quatre cadires. Aprofitant l'altura de la cabina es va instal·lar una escalinata com galliner. Com que les màquines de projecció varen evolucionar, la nova màquina permetia projectar des de la cabina i no com l'antiga que tenien que
Instal·lar-la en la pròpia sala. Nomes tenia un defecte: que el pare al no disposar de motor, perquè funcionés tenia que donar voltes a una maneta. Això vol dir que no es podia moure mentre durava la projecció. Tenia
avantatge que quan tenia pressa per acabar, les voltes augmentaven i aix ots cap a casa!
Los diumenges per la tarda, amb les cadires reservades a la llotja per la neva mare, anàvem sempre al cinema, però jo amb els meus dos o tres yo poc puc dir de les pel·lícules.
Ràdio
El meu primer contacte amb el món de la ràdio va ser quan tenia uns 14 anys que els joves jugàvem a construir una ràdio galena arribant a agafar fins a Londres.
1935:
El meu pare va comprar un aparell de radio americana, marca Pilot, que en aquells temps era un dels millors aparells. Tenia sis lämpades i quatre ones (la llarga, la mitjana, la curta i la extra-curta) i li va costar 600 pessetes.
Com que per aquell temps els italians varen envair Etiòpia (Abissinia), les novetats de les operacions les seguiem dia a dia marcant amb agulles les posicions damunt d'un mapa. També no cal dir-ho, seguiem les curiositats i la música d'aquells temps.
Quan aquesta ràdio es va fer malbé el meu pare va encarregar l'arranjament, van venir a casa i em vaig estar fixant en com la reparaven i en aquell moment se'm desperto l'ànsia d'aprendre com funcionava tot allò.
Gràcies a les 15 pessetes que cobrava al cinema vaig poder estudiar i pagar-me el carnet de radiotècnic. Més tard em dediqui a muntar aparells de ràdio de llums i és una aficion que m'ha acompanyat tota la meva vida
Televisió
Estant a Barcelona m'assabente que una empresa cap a cursos de televisió per reparar-les, m'apunti, ho tregui i em dediqui en el meu temps lliure a muntar-les per encàrrec i treia uns diners extra unes 13.000 pessetes per cada tele.
Vaig vendre televisions fetes per mi a Barcelona ,Aitona ,Cambrils i així em porti un temps mentre vaig poder
MI TREBALL AMB IBARS
17 de Juny de 1959:
Va morir l'avia de la Maria. La Maria estava en estat de bona esperança de 8 mesos i mig.
18 de Juny de juny de 1959:
A primera hora del mati ens varen informar que l'àvia de la Maria havia mor, La Maria tota decidida volia anar a Aitona, peró jo la vaig fer raonar que en aquell estat no podia posar-se en cami. Per aquells dies no era facil mobar combinació per anar a Aitona i menys a aquelles hores, Vaig pensar que el seu german Miquel Ibars com que tenia cotxe, no tindria cap inconvenient en portar-me. Vaig telefonar per si podia anar amb ell a Aitona i em va dir que si. No haviem parlat mai i quan li vaig telefonar em va dir que anés al taller, que sortiriem des d'alli, després vam anar a recollir al seu germà Josep i ens yam dirigir a Valls per recollir a la germana. L'enterrament era a les quatre de la tarda i quan vam arribar a Aitona eren les dos passades. Al moment que sortia de l'enterrament la telefonista em va portar la noticia que la Maria anava de part i estava ingressada a la Maternitat. Sense acomiadar- nos i acabat l'enterrament vam marxar, venint també la mare de la Maria. El cotxe era molt potent i el senyor Miquel pitjava l'accelerador a base de bé, així que quan entràvem a les corbes, només sentíem els xerrics de les rodes. Quan vam arribar a Valls, la mare de la Maria no s'aguantava del mareig i es va quedar a casa junt a la germana de l'àvia i el seu marit senyor Oliva. El senyor Miquel, com home de món, em va començar a preguntar de què treballava a F.E.C.S.A. i una vegada li vaig explicar, no es va conformar i va començar a preguntar-me sobre la meva vida, de la Maria i del nen. Com que no tenia res de tonto, m'estava donant la volta per preguntar-me què feia quan no estava treballant a la Companyia. Li vaig contestar que de feina no me'n faltava, sempre tenia feines que m'esperaven: reparar ràdios, televisors i muntar-los, així com efectuar instal·lacions elèctriques per les cases i col·locar antenes de televisors. Llavors em va fer la pregunta clau, que era quant guanyava cada mes aproximadament, contestant-li que depenia del mes, que un mes per altre unes 1.500 pessetes. I així va acabar la cosa. Quan vam arribar a l'Hospitalet per la carretera de Collblanc, el senyor Miquel em va preguntar on volia que em portés i li vaig dir que parés a l'entrada de la Travessera de les Corts, que des d'allí aniria caminant a per informar-me on estava la Maria.
El cosí germà Manel Ibars Tufet, la seva esposa Carme i les dos filles. Virginia i Lola, vivien a la mateixa casa que nosaltres i a la mateixa p en un pis de rellogats. La major part del temps les nenes el passaven jugant amb l'Antoni que ja casi tenia 7 anys.
Confiava que trobaria algú a casa del meu cosí Manel per informar-me de la situacio.
Nomes hi habia la Carme em va dir que a dotze del migdia la Maria la va cridar per dolors que sente que li semblava que el part sella finestra els forts dolors que sentia .
Llavors es quan se'ls hi va presentar el problema, dos dones soles no sabien que fer i jo era a Aitona a 'enterro de l'avia. La Maria volia esperar que jo arribés d'Aitona, però la Carme li va dir que no es podia esperar que la criatura podia arribar d'un moment a l'altre, així que la Carme va telefonar al Manel que estava ireballant i li va explicar la situació per si podia venir, ja que ella sola no sabia que fer. El Manel va telefonar al senyor Carrete, cap de la seva secció ili va explicar els motius per anar a casa i acompanyar a la Maria. El senyor Carrete va estar molts anys treballant a la Central d'Aitona com a técnic i es va casar amb una noia del poble que es deia Carme Pallarés. Ells vivien en un xalet que estava junt a la Central Receptora de Sants, on treballava el Manel, així que el senyor Carrete va telefonar a la seva esposa i li va dir que acudis junt amb el Manel a casa de l'Antoni Tufet que la seva esposa estava de part. Quan van arribar a casa, tots estaven nerviosos i de moment no sabien què fer, fins que l'esposa del senyor Carrete que era la més gran i de més experiència va decidir que s'havia de treure el més aviat possible, que Manel anés a buscar un taxi i la portarien a la Maternitat quan eren quasi les set de la tarda.
Quan vaig arribar a la Maternitat, tot nerviós i suat, vaig pregunter a la recepció pel pavelló on estava la Maria. Passant per aquells passadiavos vaig trobar el cosi Manel, que no podia articular les paraules per explicar- me els fets que van passar. Jo li preguntava per la Maria i eli em deia moltes coses, però no em deia res de la Maria. Quan es va apaivagar em va dir que la Maria estava bé i que havia tingut un nen molt petit que el posaren a la incubadora i aquestes varen ser les primeres paraules que em va dir. Després em va dir que quan van arribar la Maria va tenir un gran disgust, ja que com no portaven cap documentació, la volien ingressar al pavelló de les solteres. La Maria insistia que estava casada i ben casada i tots reafirmaven el mateix i en aquesta discussió, com la Maria no podia esperar més, va arribar el metge de guàrdia que l'havia d'atendre al mig d'aquest enrenou. Quan el metge es va assabentar del que passava i al pronunciar el nom d'Aitona, es van acabar les discussions i va-manar que la portessin al pavelló de les casades. Després es va presentar com el doctor Areste, dient que era de Seròs de la casa Areste i així va acabar la cosa. Quan va acabar d'explicar-me el que feia referència al ingrés, el Manel em va acompanyar a l'habitació de la Maria que estava desperta i al veure'm es posar a plorar de la mateixa alegria, ens vam abraçar plorant.com dos beneits la Maria havia de descansar Sortirem de l'habitació i vam anar a peneitsi ure el nen que era dintre d'una habitació plena de llitets plens de nadons eva el nostre. El cosi Manel em va treure del pensament ploranti incubadora dient-me que el madreta i un altra al peu dret amb el nom de la Maria. Una de les governantes ens va apropar la i em va ensenyar nen era alli i que portava una polsera a la incubadora a la paret de vidres perqué veure el nen, que em va produir una decepció al contemplar-lo, doncs semblava un conillet pelat, ja que estava tot despullat amb les poguéssim doblegades i els el pes jel nen al néixer va ser de 1.750 grams i que fins que no tingués el pel pormal s'estaria dintre de la incubadora, que podria ser fins a un mes i mig. Ens notificaren que passés per les oficines per legalitzar el naixement del nen, cosa que vaig fer portant la targeta de l'Assegurança i el Llibre de Família. A l'oficina van omplir els impresos per l'Assegurança i pel Jutjat i em van preguntar que cóm es diría el nen, cosa que vaig quedar un moment indecís, però després vaig pensar que si el pare de la Maria es deia Manel i el meu pare li diuen Manel, el nen es diria Manel. La secretaria em va dir que dintre d'una setmana passes pel Jutjat de Sants, del carrer de la Creu Coberta, on va ser registrat el dia 23 de juliol al Llibre de Familia. La Maria encara va estar ingressada una setmana i el problema que teníem després es que havíem de portar la llet pel nen dos vegades al dia. Amb una ventosa extrèiem la llet i la guardàvem a la nevera i pel matí la portava
abans d'anar a treballar i després també la portava per la nit. Quan la Maria va estar més forta, anàvem els dos per les tardes al plegar del treball a portar la llet de tot el dia i donar-li el pit al nen. Passat el mes i mig, portàrem el nen a casa, així que la cosa es va fer més suportable. Vam haver de comprar unes balances per controlar el pes del nen, ja que quan mamava moltes vegades es quedava dormit i no mamava el suficient, que eren uns 50 grams. Durant els primers mesos cada setmana el visitava el doctor Areste per controlar-li el pes i donar-li un suplement de llet i fruita.
Novembre d 1959
Em van telefonar del taller de Miquel Ibars que si podia passar el més aviat possible pel taller. Aquella mateixa tarda al plegar de F.E.C.S.A. hi vaig assar per saber què volia i em va dir que tenien una màquina avariada i olia saber si la podria reparar, ja que la casa que els hi havia subministrat tenia cap mecànic que ho pogués fer.
En arribar a la fàbrica em van explicar que el mecànic havia de venir d'Alemanya. Demaneu les instruccions de la màquina que era una planxadora que planxava 2 peces alhora. Les instruccions venien en alemany i es van preocupar de traduir-les per al dia següent Jo vaig demanar permís al meu lloc de la Fecsa encara que en una hora ho vaig tenir arreglat. llavors el Senyor Ibars em va oferir encarregar-me del manteniment de la factoria el qual compagine amb el meu treball a Fecsa i vaig estar fins a la meva jubilació.
Camisas Ibars
LA INUNDACIÓ
EL DESASTRE
8 de novembre de 1982
A conseqúencia dels fortissims temporals de pluja al Pirineus a mes de 600 litres per metro cuadrado.
Em passar el riu Segre per Aitona va portar un cabdal de mes de 4000 metros cubicos per segon.
Amb aquesta quantitat tan tremenda el nivell del aigua sobrepassaba lleguerament elsedificis del RADA .
La forza del aigua va arrenca arbres de soca-rel,animals de las granges baixant riu avall,grandes desfetes ,masos esbalcats i tot el poble amb el ai al-cor per com acabaria tot.
El riu Cinca le pres-tan seguia amb les mateises pautes que el Segre. Part de l'horta de Fraga queda negada ,la part dreta del poble la major part dels edificis i locals quedaren negats, entre ell la fabrica de camises de Miquel Ibars/ Celesti listem.
Miquel va trucar a la feina per telefono diguem que si podia anar a Fraga,que la fabrica se havia inundat li digué que hi ho sortia del treball a les tres, que si en venia a busca, podriem sorti ja direcció a Fraga .
Sortirem Miquel i jo direcció a Fraga a aproximadament a les tres i quart, per la autopista, quan arribarem a altura de Torres de Segre a les tres i quartu Segre vaig puge veure de toi de la riada, que se endinsavafins a la carreterade LLeida- Aitona, al passa pel pon del riu var quantitats de tossint, i bidells que estaven per aquelles hortes inundades.
MANS A ALA OBRA
Al arriba a Fraga, al saluda al Sr. Esteve, Miquel va dir que no avia dinat, i emporta ha un restaurant diguen-lis, que en preparessin dina Una vegada dinat vaig deren les cint de la tardiqu el i el Esteve estaven reunits a la oficina deliberant que feien en la fabrica.El Esteve era partidari que no es-fes res fins que el segur dones, la conformitat de catastrofe total.
Este no parava de dir que allò no tenia arreglo i era la ruïna.
Una vegada revisada tota la maquinaria, hem vaig fe carric de la situació, les maquines i motors plens de aigua i fang, el circuits electrònics de les maquines amb la mateixa situació, el fang per tot arreu, sobretot per les taules de les maquines. Els pregunta que volien fer, que es de si desin avui, perquè som a mig-xa setmana, i puc organitza per dissabte els materials i el personal per recupera mes del 90% de tota la maquinaria, que passada esta setmana no respong, per les maquines ni pels motors Amb a questa a reflexió em baig retira de la oficina. El personal de la casa, continuaven retirant aigua i fang de les maquines, motors i sobre els taulers. El aigua i el fang de terra hi ha casi ja no en quedava, sol que dava humitat, que he re urgent que es asseques, per la resta de la instal·lació elèctrica.
Després de mes de una hora, hem crida Miquel, dient si estava segur de de la recuperaci la maquinaria, li digué que si, si es dese deix i done la conformitat, per comença el dissabte ya retira al despatx del Esteve, al cap de mitja hora, va sortir amb la conformitat, que tire sa al devanti que prepares pel dissabte lo que necessites.
LA SOLUCIÓ
Una vegada a Barcelona i posat en contacte amb el proveïdor dels productes químics, li vaig comenta el poble-ma per recupera els circuits electrònics de les maquines, motors i habita el oxid de les maquines de cosí, ja que estan plens de aigua i de fan, al-se inundada la fabrica. En va dir que per la tarde passaria per la fabrica, per comenta la classe de productes que necessitaria per cada cossa i com aplicar-los. Com érem a mitja setmana, va tindre tems de prepara els productes i portar-los al talle.
El dissabte per el mati, van carrega els productes al cotxe de Miquel, i portava per ajudants a Enric Serrano i Ton, (el meu fill). Arribam a Fraga, amb tota classe de especulació, per part del Sr. Esteve, mirant les maniobres que efectuaven. Lo primer que van fe, base recupera el compre-so, després amb una manega de aigua per traure el fans, vam passa per totes les maquines i motors i a continuació, amb el aire del compre-so, vam extraure les restes de aigua de tota la maquinaria, a continuació van aplica el líquids per cada element per hevita òxids.
Seria bo durant la semana portessin a seca elsmotors tal com diu el Sr. Esteve al talle de pintura, per que després se tindran que desmunta per repassa els coixinets i el debanats per donar-lis un apassada de vernis ailant Per aquesta setmana tot a quedat, en espera, sense perill per les maquines, van esta treballant fins prop de les deu de la nit del diumenge per deixar en la espera de la setmana pròxima.
Com la setmana passada, sortirem cap a Fraga el mateixos, quan van arribar, la cosa semblava una altra cosa, el terra estava net de fang, les maquines seques, sols amb els líquids, que el vam injecta, els motors se-canse al taller de planxisteria. A queta setmana hem vaig dedica a la posta, de les maquines de cosir, retirant el li-quit, mentre el resta del personal desmuntaven els motor, la major par de les maquines, van queda untades i llestes per funciona.
La fàbrica de lleixiu
El meu fill antoní va tenir una embòlia i des d'aquell moment i en anar recuperant-se va voler anar a viure a Cambrils.
25 de febrer de 1985:
L'Antoni va ser traslladat des de Saragossa a l'Hospital de Bellvitge, on vam tornar a tenir sort amb el metge Dr. Aguilar. Només hi va estar quinze dies fent la recuperació a l'Hospital i després els exercicis a casa????? A l'Hospital li van receptar el Sintrom, perquè no li tornés a repetir l'embòlia.
Des del primer dia que va poder raonar, no hi havia dia que no digués per anar a viure a Cambrils. Així que quan va arribar el dia de la meva jubilació, el 31 de desembre de 1986, va ser l'hora de complir els desitjos de l'Antoni.
Cambrils
10 de juliol de 1987:
Va arribar el dia tan esperat per l'Antoni de traslladar-nos a Cambrils. L'Antoni tenia ganes de fer coses i jo pensava en què podria fer en el seu estat físic, per motivar-lo i despertar les seves ànsies i per no sentir-se un inútil. Després de pensar en varies possibilitats (un estanc, una botiga de regals), em vaig decidir per muntar una fabriqueta de lleixiu.
1987:
Vaig començar a fer els passos per saber tots els entrelligats que es necessitaven per construir una fabrica a la finca. Després dels permisos de l'Ajuntament, Obres Públiques, Sanitat i el d'uns Perits certificant que la Indústria no era contaminant, amb tots aquests requisits aprovats, l'Ajuntament em va donar el permís per construir l'edifici. Llavors faltava el més important: el muntatge i la disposició dels dipòsits. Per tot això vaig parlar amb el Josep Bresoli (químic), marit de la Carme Pascual (ja he parlat abans de la família d'Amado Pascual de Lleida). Quan l'Antoni feia la "mili" a Lleida, Josep Bresoli, tenia a la població de Palau d'Anglesola, una instal·lació on preparaven productes químics per la pagesia i a un dels empleats, li va muntar una fabriqueta de lleixiu a casa seva. Per circumstàncies de la feina la fabriqueta va deixar de funcionar, llavors jo li vaig comprar part dels dipòsits i la bomba per traginar el lleixiu. Mirant el procés que tenia la instal·lació, em vaig fer càrrec de cóm havia de ser la meva i amb els últims consells que em va donar el Josep, ja vaig poder fer el planell de la fàbrica.
El primer que vaig fer va ser replanteja el terreny que necessitava per la fabrica i el magatzem. Una vegada mia el terreny que necessitava portar contractistes Retro per fer l'esplanació. Despierren me falta preus per fer l'obra i la millor oferta va ser la de la de Villuendas, Gómez, que amb els planells que vaig confeccionar no van Companyia tenir cap inconvenient a desenvolupar el projecte. Els planells eren els mateixos que vaig presentar a l'Ajuntament amb el projecte que em van aprovar.
El primer que vaig fer va ser replanteja el terreny que necessitava per la fabrica i el magatzem. Una vegada mia el terreny que necessitava portar contractistes Retro per fer l'esplanació. Despierren me falta preus per fer l'obra i la millor oferta va ser la de la de Villuendas, Gómez, que amb els planells que vaig confeccionar no van Companyia tenir cap inconvenient a desenvolupar el projecte. Els planells eren els mateixos que vaig presentar a l'Ajuntament amb el projecte que em van aprovar.
Durant els mesos d'estiu de 1988, va quedar acabada l'obra de la fàbrica.
INDIBIL
10 de novembre de 1988:
El muntatge de la fabrica ja estava acabat, només faltaven els envasos pel Ileixiu, l'anagrama per la marca i el hipoclorit sòdic, per diluir amb l'aigua. Com que no sabia a on acudir, em vaig dirigir a la Cambra de Comerç i Indústria de Reus, perquè em poguessin indicar els proveïdors que estiguessin més a prop.
Em varen dir que a Gandesa, Jaume Esteva, subministrava cloro i envasos per el lleixiu. Posat en contacte, em va dir que no hi havia cap inconvenient per el subministrament del cloro i dels envasos, però que havia de indicar-li quina marca li volia posar als envasos per fer la plantilla, que li feia un senyor de Valencia i que li envies l'esbós, perquè ell el pogués plasmar a les plantilles. Llavors va ser quan va néixer la marca INDIBIL.
Com que tenia diferents personatges històrics de còmics, vaig copiar el més adient, retocant-lo i col·locant-li una espasa Ibèrica a la ma dreta i un escut a l'esquerra, sorgint així l'INDIBIL.
Per poder confrontar els diferents lleixius del mercat, vaig haver de comprar aparells per mesurar les qualitats de les diferents marques. De totes les que vaig comprovar, només "El Conejo" portava els 50 g de cloro sòdic actiu per litre, totes les altres no portaven el clor que indicaven. Així amb aquesta informació ja vaig poder fer-me la idea de cóm seria la nostra lleixiu.
El Sr. Esteve, em subministrava 150 parts de clor per litre, així que jo havia d'afegir-hi dos parts d'aigua, perquè es quedés a 50 g. Vaig tenir el problema de que el lleixiu sortia una mica tèrbol i vaig consultar-ho al Josep. Em va dir que era per la calç de l'aigua i que hauria d'instal·lar descalcificador, cosa que vaig fer i així es va resoldre el problema.
Un altre problema que vaig tenir va ser en la preparació del lleixiu per les màquines de rentar, doncs el lleixiu normal porta un PH més alt que el lleixiu per les màquines. La solució era rebaixar-lo afeixin-hi salfumant fins que el PH baixés, però la primera experiència va ser molt negativa, doncs vaig haver de sortir corrents de la fàbrica degut al gran núvol que es va formar, plorant-me els ulls i no deixant de tossir. No vaig poder entrar a la fàbrica fins passades més de dues hores.
30 de novembre de 1988: Vam efectuar la primera venda de lleixiu, al Col·legi Vedruna, per un import de 1.129 pessetes.