Març de 1939:
Tot el terme d'Aitona i Soses estava ple de material de guerra. Un dia el meu cosí Manel Ibars Tufet (Manel de Collete), que era fill de la tia Lola, germana del meu pare i que era el meu assessor, ja que tenia quatre anys més que jo, em va dir: "Anirem a pescar al riu, però primer anirem a buscar unes quantes bombes." Vàrem anar al Gebut d'Antonio de Polònia, ja que allí hi havia un polvori. Vam agafar allí mateix un sac terrer i dins hi posàrem les bombes de" l'ou". Quan vam tenir les bombes al sac i estàvem en disposició de marxar cap el riu, li vingué la idea de donar un espant al primer cotxe que passés per la carretera. Amb el sac al coll ens vam anar a la trinxera que dominava la carretera al front dels Gebuts. A l'arribada al segon revolt de la trinxera, em diu: "Tu et poses en aquesta punta i jo em posaré a l'altra i quan passi un cotxe i estigui entremig dels dos, tu li tires una bomba i es pararà, i quan baixi l'ocupant, jo n'hi tiraré un altre pel darrera.
Estàvem asseguts dins la trinxera, a l'espera del primer cotxe. Al cap d'una estona va passar el primer cotxe i quan va arribar al mig de la corba vaig tirar la bomba, però no va arribar a la carretera i va explotar a mitja serra. Va parar el cotxe i va sortir una parella de guàrdies civils apuntant els fusells cap a dalt. El meu cosí i jo vàrem sortir corrents per dins la trinxera en direcció a Soses. A l'arribada a l'altura de Soses per dintre de la trinxera, i dissimulant, vam sortir direcció al riu en front de Soses. Una vegada al riu vam començar a tirar a cada clot varies bombes sense cap resultat. Amb el sac buit de bombes, vam arribar al pont del riu d'Aitona, llençàrem el sac i sense cap peix i amb les mans a la butxaca, tots tranquils cap a casa, ja que no havia passat res.
Dates per recordar....
9-10 de febrer de 1939:
Tots els passos fronterers queden sota el control franquista. La guerra a Catalunya es dóna per finalitzada, però hi ha discrepancies sobre la data definitiva del fi de la guerra.
Febrer de 1939:
Durant el mes de febrer, el pare fou cridat al servei militar. Era quinto del 27 i es veié obligat a incorporar-se a Lleida a una secció de recuperació de material abandonat per l'exèrcit republicà. Només hi va ser tres mesos.
28 de març de 1939:
Les tropes franquistes ocupen Madrid, al mateix temps que exigeixen una rendició incondicional del govern de la República.
Març-abril de 1939:
Al polvorí del Gebut hi havia també bombes de "Lafitte" i de "la Pinya". També hi havia ampolles inflamables anticarros de combat, que introduin-t'hi un tub de vidre ple d'un líquid, quan tocaven terra es trencaven i s'inflamaven. Un dia vaig insinuar a la colla que podríem anar a tirar bombes, al sortir de l'escola. Vam anar caminant junts a la finca del Gebut de l'Antonio Polònia, on els vaig ensenyar a tirar les bombes de Laffite, de la Pinya, de l'Ou i ampolles incendiàries. Entre els de la colla hi havia el Isidre Serra Calderó i Francesc Guardiola Gàya. Jo llençava les bombes i tots em miraven. Vam quedar per tornar-hi un altre dia, però no hi vaig poder anar el dia que vàrem acordar, perquè la mare va anar a Lleida i ella sempre volia que jo l'anés a esperar al cotxe. Sempre em portava alguna cosa.
1 d'abril de 1939:
L'exèrcit del general Francisco Franco emet el darrer comunicat de guerra.
Finalitza oficialment la Guerra Civil espanyola, amb la desfeta del govern republicà.
El dia 4 d'abril pel matí:
Mossèn Lluís Rubies Borràs batejà a Santiago Gómez Tufet. Vàrem ser els padrins Pilar Ibars Tufet, filla de la tia Lola, germana del meu pare, i jo, Antoni Tufet Doladé. El bateig es va fer a la capella de "l'asilo" dels desemparats
Dia 4 d ´abril per la tarde
El dia 4 d'abril per la tarda:
Tal com havíem quedat, tota la colla menys jo, van anar a tirar bombes. Més tard em vaig assabentar de la desgràcia ocorreguda. Sempre m'he sentit responsable de les dues morts. Es veu que van començar a desembolicar la cinta d'una bomba de Laffite, cosa que no s'havia de fer, ja que primer s'havia de treure l'anella i llençar, i al llençar-la es desplegava la cinta i quan tocava a terra explotava.
A Paquito Guardiola la bomba el va destrossar completament, mentre que el Isidre va resultar greument ferit. No obstant, els familiars recolliren el seu cos malmès i el van traslladar a la Clínica de Sant Josep de Lleida, on va morir al cap de poques hores.
Bomba de Lafite
Abril-maig de 1939:
Durant molt de temps, el meu entreteniment, com el de la majoria, era jugar amb material de guerra. A casa hi vaig portar 3 fusells russos que eren més alts que jo, una carrabina italiana i 5 màscares antigàs. El meu pare cada dia passava revista a tot el que portava. Un dia vaig portar el xassis d'un tricicle. El pare sempre em deia: "Treu-me això de casa". Un altre dia vaig portar la màquina del cine mut del Teatre Nou, però el meu pare la va tornar a Marianet de Longan, ja que el seu pare era l'empresari que la va instal·lar al Teatre Nou. Des de l'església treia moltes peces del taller de reparacions de cotxes. Un dels nostres al·licients, que gaudíem com mai, era jugar amb la dinamita.
A la valleta del padrí Tufet, hi havia un polvorí sota d'una roca, on estava dipositada la dinamita amb diverses caixes. Allí l'anàvem a buscar amb un saquet. Col·locàvem uns deu u vint cartutxos o botifarres, segons el dia. Ens desplaçàvem fins la Serra Llarga, passant pels dipòsits camí de la Creu, direcció Sant Joan junt a la carretera, on hi ha un penya- segat, amb una gran roca i on per la part de dalt, ens posàvem per preparar la dinamita. Introduíem una bala amb la pólvora i sense el balí dintre de la dinamita, a continuació posàvem foc a la pólvora i la llançàvem al buit del barranc. Quan explotava ressonava tot el barranc i nosaltres teníem una sensació de grandesa al sentir l'explosió.
Un altre entreteniment consistia en llançar bombes de Laffite per la serra de la finca del Paleta. A la masia del Paleta, actualment de Mariano Fonfreda o del Camalic, hi havia un polvorí de bombes de mà italianes i de Laffite amuntegades en caixes. A l'exterior a uns 300 metres, una muntanya de projectils d'artilleria amb les corresponents càpsules i caixes amb bosses de pólvora de canó,la pólvora de canó tenia la forma d'un quadrat d'uns dos centímetres per uns tres mil metres de gruix. Tot aquest material estava allí perquè una bateria d'artilleria estava emplaçada al costat de la serra mirant cap al riu. Anàvem al mas del Paleta, ja que era del pare del meu amic de correries que vivia al carrer de l'Arrabal, davant del carrer de les Escoles, entre els números 68-70,avui carrer del Pare Palau. Un dia el meu amic em va comentar que al seu mas hi havia moltes bombes i que podríem anar a tirar-ne ja que ell no s'atrevia per falta de pràctica i que jo li ensenyaria i ho passaríem molt divertit. Així va ser, ja que vàrem passar molts dies tirant les bombes de Laffite i algunes d'italianes. Com el material de guerra estava per totes les muntanyes, la nostra inventiva no parava per veure què podíem fer. Amb una bala, un balí d'una altra bala, amb un suport de les bales per a metralladora, una canya d'uns 30 centímetres i dos trossos de cartró col·locats a la canya en forma d'aletes, imitàvem els morters. Col·locàvem el balí amb punta amb el suport de bales de metralladora i amb la canya i les aletes. Buscàvem una altura amb elterra dur, tiràvem el més alt possible l'enginy i quan tocava a terra, sortia disparat el balí de la bala.
Maig-juny de 1939:
Al maig de 1939, amb els meus dotze anys i mig, vaig tenir de posar-me a treballar, avui dia seria explotació de menors, ja que el pare no podia efectuar treballs fisics per la seva salut. Una cosina de la meva mare, la tia Teresa del Bolet, tenia un terreny formant un barranc, a prop del camí de Fraga. Actualment està molt a prop dels dipòsits nous d'aigua que subministren al poble.
El pare es va comprometre amb aquest terreny per fer l'hortalissa per les necessitats de la casa. Va llogar un pagès perquè llaurés un tros per poder plantar les tomaqueres i demés productes i un altre oncle cosi de la mare va venir a fer els solcs. Quan tot estava preparat per plantar, només faltava l'aigua, que ens toqués la tanda de rec, vàrem plantar amb el pare i la mare tot el planter. Però faltava el més difícil, cuidar-lo, treure les herbes, regar, rascar la terra, etc. Tota aquesta feina me la van traspassar. També la mare va comprar pollets per tindre gallines, que els va posar dintre d'un caixó. Quan esvan fer més grans, els va deixar al galliner i aquí
entro jo de nou: arreplegant espigues per les gallines. Pel mes de maig el pare fou llicenciat de l'exèrcit, començant de nou a la vida normal, treballant de torn a la Central d'Aitona. Recordo que un dia es va presentar a casa el Sr. Federico Gaia i va comunicar-li al meu pare que una vegada revisats els expedients dels empleats de R.F.E. ell no en tenia cap de negatiu. Altres companys foren expedientats amb mesos i anys de sou i treball i altres foren deportats fora de la població durant mesos. El Sr. Federico Gaia, en aquells moments tenia la presidència de la Falange.
Pels serveis prestats i l'amistat amb el Sr. Costa, Cap de la Central d'Aitona, fou admès com empleat a R.F.E., el Sr. Federico Gaia, efectuant el treball de "listero de personal", i quan la seva salut no li va permetre desenvolupar aquesta feina, va quedar com responsable de la sala de filtratge de l'oli dels transformadors.
Com he dit abans, ara a part de la feina de l'horta tenia la d'arreplegar espigues. Era el temps de la sega i els pagesos pel mes de maig carregaven les garbes de blat i d'ordi amb els carros i els animals, des de les hortes a les eres ,passant per la costa del calvari, que estava molt mal cuidada i amb solcs molt profunds. Els carros feien molts vaivens amb el resultat que les espigues queien a terra. La meva tasca consistia en arreplegar-les, fent un passeig per la costa del calvari fins les eres. Les espigues les agafava d'una en una formant un manoll, que quan ja no el podia subjectar, feia una lligada amb les mateixes espigues. Una vegada fet el manoll, el posava dintre del sac que portava, i així continuant fins tenir el sac el més ple possible. Això no era fàcil dons jo no estava sol fent aquesta feina, ja que tenia la competència d'altres nois i alguna vella. Aquesta feina l'efectuava varies vegades a la setmana pels matins. A l'estiu al col·legi fèiem vacances, encara que jo, entre l'horta del barranc i les espigues per les gallines, no en tenia gaires, però sempre tenia alguna estona per fer de les meves.
MÉS DATES IMPORTANTS....
18 de maig de 1939:
S'estableix oficialment a tot l'Estat espanyol el règim de racionament dels principals productes alimentaris: pa, farina, oli, sucre, arròs, patates, llegums, etc.
13 de setembre de 1940:
La Gestapo alemanya deté a Lluís Companys a França, on s'havia exiliat, i el lliura a la policia espanyola.
15 d'octubre de 1940:
Es afusellat a Montjuïc, Barcelona, el president de la Generalitat, Lluís Companys. Havia estat jutjat per un consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort pel règim franquista.
2 de setembre de 1939:
Amb els tretze anys complits la cosa se'm va complicar més. Resulta que el subministrament d'aliments al poble, cada vegada era més escàs. Faltava el pa i els aliments bàsics, que només es podien adquirir d'estraperlo, al mercat negre. Pels qui disposaven de diners, no era dificil de disposar de tots els aliments que necessitaven. El pare cobrava catorze pessetes diàries, i el quilo de pa costava dotze. Com que el pare tenia de dinar a la Central s'emportava la senalla amb la carmanyola i necessitava el pa per acompanyar el dinar. Com que no gastava molta salut l'únic pa que entrava a casa era pel pare.
Per poder menjar havíem de fer farina de panís o de blat amb un molí de pedra. L'amic Carlet, mestre fanguer, feia parets de tàpia i masies amb toves i era aficionat als treballs de pedra picada, va construir un molinet de pedra, que tenia uns quaranta centímetres de diàmetre per uns deu de gruixut. La pedra, que se li donava voltes per una maneta que tenia subjecta, tenia un forat al que s'hi introduïa l'eix de ferro que estava subjectat a la pedra inferior, quedant el suficient espai per entrar el gra. El gra per moldre era dipositat a una petita tremuja, dipòsit en forma d'embut obert per sota, amb una comporta per controlar la sortida del gra. Les dos pedres tenien unes estries, des del centre a l'exterior, que quan passaven el gra, entre elles es trituraven. La farina la recolliem en la pedra inferior per mitjà d'un canal. En Carlet em deia que no era pesat el seu funcionament. Per una persona com ell de trenta anys potser no.
Havíem de fer farina de panís i de blat i la meva mare es va comprometre perquè jo anés a casa d'en Carlet al carrer del Pou amb el panis per fer la farina,aproximadament 5 kg. El molí era una còpia dels molins de pedra dels Ibers.
Farinetes
Jo vaig tenir que continuar donant voltes amb la pedra per poder disposar d'una mica de pa i menjar farinetes. De les farinetes, només puc dir una cosa: la forta fermentació d'estómac amb un aspre que em pujava fins a la gola i que no desitjo per ningú. Aquest però, era l'aliment principal. En menjàvem per esmorzar, per dinar i per sopar. A berenar també en menjàvem però com a cocs amb sucre "moreno" al damunt. I això va durar mesos. La mare, el dia que ponien les gallines, ens feia un barrejat d'ou i tomàquet sucant el pa de panís.
No desitjo a cap noi ni a ningú del mont, que mai tingui que passar per aquestes experiències, ja que em trobava marejat mentre estava donant voltes a la pedra per fer la farina. L'aspre em pujava a la gola i no em deixava ni de nit ni de dia.
Quan la mare no trobava blat per mitjà de l'estraperlo i la cosa es posava difícil, l'única solució de la mare, que sempre va ser l'encarregada de que a casa no hi faltés una mica de pa, era anar a Casa d'Espesa, perquè la tia Magdalena ens subministrés uns 10 Kg. de blat. Mai vam sortir amb les mans buides. La tia Magdalena era germana del pare de la meva mare. El panís no ens va faltar mai, ja que l'oncle Josepet, germà de la meva mare, el sembrava a la Vinyassa.
Jo entre el recolliment d'espigues, regant i cavant l'herba de l'hort del barranc, junt amb el molinet, només anava al col·legi de forma esporàdica. Primer vaig anar a les Carmelites, ja que va començar la germana Dolores acompanyada d'altres germanes. Després al col-legi Nacional, amb el professor Solin i Jies.
Així vaig arribar al 1940, amb els tretze anys i mig, la meva vida continuava igual. Durant el dia al col-legi amb el Sr. Solin, al sortir, la major part dels dies, amb el molinet i d'altres a la finca per regar l'hortalissa i treure les herbes dolentes. Fins Quan van començar les classes al setembre, jo ja tenia els catorze anys complits i l'obligació d'anar al col·legi s'acabava als catorze. Per les circumstàncies ja explicades, la meva formació era molt precària, ja que durant els anys 1936 a 1940, no van ser el meu fort.
Sempre que podia i per qualsevol circumstància, faltava a classe i sempre estava amb la colla fent alguna activitat, per les serres, pel riu o la sèquia. El pare al veure que els estudis no van millorar l'últim any, em va buscar al Sr. Solin perquè em donés repàs de les matèries fonamentals per no ser un analfabet potencial com era en aquells moments. Això em va servir més endavant per poder estudiar la ràdio.
Falange
Anys 1939-1940:
Durant aquests anys la joventut del poble va ser manipulada pels Falangistes. La major part dels joves incloent-hi les noies, vam estar amb la nostra ignorància, enlluernats amb la novetat, amb la camisa blava, les corretges, els pantalons negres i la boina roja. Les noies amb faldilla negra, brusa blava i boina roja. Els dies de festa tots uniformats desfilàvem per anar a la celebració de la Santa Missa, que es celebrava a l'Església de Sant Caietà. Els mes grans feien custodia a l'altar amb fusells, durant la celebració de la Santa Missa. Els més petits amb fusells de fusta formats, al costat de l'altar.
El Centre el teníem al carrer Major número 33, actualment es el número 25, antic Casino, on estava el Sindicat de Sant Caietà, abans de construir el nou Sindicat a la carretera. El cap de tota la joventut era Alfons Piñol, germà del doctor Pere Piñol Fuertes, metge d'Aitona. Durant aquells dies es va donar l'ordre que ningú anés a treballar en dies de festa, per respectar el dia del Senyor. Per complimentar les ordres donades per la superioritat, no se'ls va ocorre altra cosa que confeccionar llistes dels cadets que formàvem la Centúria, i repartir-la per grups, per fer de vigilants per les diferents sortides del poble. Penseu que el que més edat tenia, era de 14 anys. Una de les coses que més em desagradava era fer de vigilant els dies de festa a les sortides del poble per prendre els noms dels pagesos que sortien a treballar. Tamb com s'estava al llit dormint! Un altra cosa que no m'agradava era fer la instrucció, ja que sempre perdia el pas i em cridaven l'atenció: "Aquest pas Juanita"!
Associació de Joves d'Acció Catòlica d'Aitona,
Any 1944:
L'Associació de Joves d'Acció Catòlica d'Aitona, entre socis i simpatitzants, la formaven entre uns 30 a 40 joves. Les noies eren més de 50. Entre els joves no tots érem joves perquè els teníem solters de més de
60 anys i a molts els dèiem padrí, amb el sentit de simpatia. Durant aquest any les Joventuts d'Acció Catòlica d'Aitona fou la màxima esplendor organitzant festes. Aquestes a consells de les Joventuts, foren rebudes amb gran entusiasme.
A la pàgina 254 del Tomo Primer de la Parròquia, es veu a la fotografia, un dels actes que varem celebrar. Vam desfilar pel poble i finalment per la carretera on es veu a la fotografia com portava la bandera de A.C. junt amb les noies.
Les nostres reunions les celebràvem d'una manera molt senzilla d'entreteniment. Els que tenien dots artistes i de poetes, amb les seves poesies i recitals. La rondalla que es formava amb els membres de A.C. ens proporcionava estones d'entreteniment i honest plaer on alternàvem jotes, cants populars, sardanes i música clàssica que reproduíem per mitjà d'un tocadiscos.