La meva arribada al Pardo
Durant el mes de desembre vaig llegir a un diari, que al Parque Central de Transmisiones del Ejército situat al poble del Pardo, sol·licitaven voluntaris per ingressar com soldats treballant als tallers i fer-hi el servei militar durant tres anys. Vaig enviar la sol·licitud esperant que em contestessin doncs pensava que després d'efectuar el curs de radio em serviria per ampliar coneixements i així va ser.
Santíssim crist del Pardo
Central de transmissions del Pardo
28 de gener de 1946:
Vaig rebre un telegrama del Parque Central de Transmisiones del Pardo, notificant-me que el dia 1 de febrer havia d'incorporar-me a aquest lloc per complir el servei militar.
El dia 31 marxava a Madrid per fe la mili.
El viatge
- 31 de gener de 1946:
Qui em podia dir que als 19 anys hauria de creuar Saragossa per fer el transbord dels trens d'una estació a l'altre i anar al Poble del Pardo, a uns 15 km passat Madrid, quan el més lluny que havia estat era a Lleida.
Finalment va arribar el dia de la marxa. A les 8 del matí vaig sortir de casa tot sol i em vaig dirigir amb la maleta, a la parada del cotxe de línia que feia el trajecte fins a Lleida a on arribava a les nou i mitja. Seguidament vaig anar fins a l'estació del ferrocarril, informant-me del horari i comprant el bitllet fins a Madrid i em varen dir que el tren a Saragossa no sortiria fins les dues de la tarda. Em vaig asseure a un dels bancs de l'estació, esperant l'hora per menjar-me un dels entrepans que portava, abans de sortir cap a Saragossa.
L'arribada del tren no va ser pas puntual i amb aquella màquina fent fum i deixant restes de carbonet, vaig pujar a un vagó de tercera categoria, ja que era el més barat. Els seients eren de fusta i per sis passatgers i eren tan incòmodes que al cap d'una hora ja no sabia on posar el cul. Quan el tren va arribar al final de trajecte a l'estació del Arrabal de Saragossa, ja eren més de les 8 de la tarda. Agafant la maleta vaig desplaçar-me pels carrers de Saragossa a l'estació del Portillo, que estava a més d'un kilòmetre, per continuar amb el tren que venia de Barcelona.
El tren va arribar prop de les 10 de la nit i vaig pujar també a un vagó de tercera, però era diferent ja que els vagons estaven formats per compartiments tancats amb portes i en cada compartiment dos bancs per sis persones cada un, però els seients i els respatllers eren més confortables que els del tren de Lleida. El compartiment anava ple entre soldats i paisans.
Tot anava molt bé i passada la mitja nit em vaig menjar l'últim entrepà que portava, però a la matinada se'm varen complicar les coses, doncs va passar la policia del tren demanant els salva-conductes. Jo per la meva ignorància desconeixia aquest requisit i només portava el telegrama en que em notificaven la meva incorporació al dia següent al Parque Central de Transmisión. Em digueren que aquell telegrama no em servia i no em detenien per anar indocumentat degut a les circumstàncies, però sí cursarien la denúncia a la població de la meva residència per demanar referències i per pagar la multa establerta.
Després de mesos em varen informar des d'Aitona que s'havia rebut una notificació de la Prefectura de la Policia Nacional amb la multa i la sol·licitud dels informes personals. No vaig tenir cap dificultat amb els informes, que van ser molt favorables, cursats per el senyor Ramon Prim alcalde i Josep Doladé Senàn, de la comissió d'hisenda, germà de la meva mare. Així se'm va retirar l'expedient i la multa corresponent.
Arribada a Madrid
1 de febrer de 1946
Havent arribat a la vella estació d'Atocha de Madrid a les 9 del mati fet un carboner, vaig passar als lavabos per rentar me treure'm el carbonet que portava al damunt. Una vegada net, vaig consultar aproximadament per anar al Pardo 1 em varen dir que havia d'agafar el metro fins a l'estació d'Opera i que alli preguntes per l'estació d'autobús dels cotxes que anaven al Pardo. Jo que no havia pujat mai a un metro, perdut amb la maleta per aquells passadissos, mirant i preguntant, al final vaig fer cap a l'estació de opera. Una vegada a fora estaven molt a pro cotxes per anar al Pardo Preguntant em varen dir que l'estacio dela prop i seguint les instruccions vaig fer cap a las oficines de léstacio dels autobusos i vaig pregunta quan sortiria el cotxe per anar al Pardo. Em digueren que sortiria a les 12 aixi que vaig comprar el bitllet i com que faltaven més de dues hores per la sortida, vaig preguntar si em guardarien la maleta a la consigna fins la sortida del cotxe, i allí la vaig deixar. Després vaig buscar una cafeteria per poder esmorzar, ja que estava que no m'aguantava.Després vaig buscar una cafeteria per poder esmorzar, ja que estava que no m'aguantava, demanant xurros amb xocolata que, per cert, em varen deixar ben satisfet.
Explorant Madrid
Seguidament vaig fer la meva primera exploració per Madrid preguntant per la Porta del Sol i em varen dir que seguís el carrer Arenal, que era on em trobava, que em deixaria a la Plaça de la Porta del Sol. Una vegada es va acabar el carrer Arenal, vaig entrar a una gran Plaça i preguntant per la Plaça del Sol, em contestaren que ja hi era, mirant-me com un bitxo rar, un nou vingut del poble. No vaig continuar entrant a la plaça, doncs al costat vaig veure un carrer molt ample i m'hi vaig dirigir. Era el carrer Major que vaig agafar fins a la Plaça Major, una gran plaça a la que vaig donar una volta i després me'n vaig tornar cap a l'estació d'autobusos.
Recollida la maleta a la consigna i esperant la sortida del cotxe, una vegada va arribar, vaig carregar la maleta i jo a dalt. Quan el cotxe va arrancar i vam anant passant els carrers, tots em semblaven molt alts i grans, doncs com he dit el lloc més gran que havia estat era a Lleida. Al final vam deixar les cases i ens vàrem dirigir a la Ciutat Universitària. Molts dels grans edificis d'aquella zona encara estaven en ruïnes de la guerra, doncs allí estaven les trinxeres del exèrcit republicà.
Vam continuar per la carretera fins la Porta de Ferro, agafant la direcció al Pardo a on el cotxe va parar a la porta del quarter.
Arribada al Pardo
Amb la maleta em vaig presentar al guàrdia de la porta per dir-li que venia incorporar-me, va cridar al cabo per que m'acompanyes a les oficines i alli em van fer l'expedient i em van donar la documentació per presentar-la al sergent de la Companyia de la Plana Major on anava destinat. Un soldat dels que estaven de guàrdia m'hi va acompanyar i una vegada presentat al sergent,este en va dir que anés a dinar que estaven servint i després ja em donaria la roba i el calçat i m'indicaria el meu llit.
Uns soldats de la mateixa Companyia que també havien d'anar a dinar em van acompanyar al menjador que era un pavelló molt gran amb ies, cada una per a deu persones, per tot el personal de les tres Compayies que hi havia al Parque. El problema que vaig tenir a l'hora de dimar es que no disposava de cullera ni de forquilla, però un dels que me varemad acompanyar em va deixar una cullera i així vaig poder sortir del apuro.
El ranxo el subministraven amb una perola de ferro amb un dels per repartir el ranxo i se n'encarregava el soldat més antic o un cabo. Havent dinat em vaig presenta, tal com m'havia dit, al sergent de la Companyia que em va passar al seu despatx i em va preguntar els motius de la meva incorporació. Varem estar parlant de on era i quan li vaig dir que era d'Aitona, província de Lleida, em va dir que ell coneixia la zona ja que hi va estar durant la guerra. Un dels soldats ajudant del sergent em va cridar per fer-me la entrega de l'equip de vestimenta, llençols, mantes vacaridar per fer-me la ent acompanyar a on seria el meu llit i armari (taquilla), per posar la roba i em va dir que uma poses el vestit per mirar com em quedava per si s'havia decanviar alguna cosa.
Així vaig passar de persona civil a soldat, vestit de militar durant els tres anys que vaig estar servint, des de l'1 de febrer de 1946 de febrer de1949.
Només arribar
Quan arribava un recluta, els més veterans i barruts, sempre estaven pendents de les maletes, com a corberans i barruts, sempre esteure't el que portaves: diners i menjar. Entre els que em van acompanyar a dinar també hi havia dels només portaven tres mesos, companies d'ells que veterans.
Durant les proves dels pantalons va ser tot un espectacle, doncs quan vaig sortir d'Aitona tot estava nevat i feia molt de fred, així que jo, com feia tot l'hivern portava els calçotets de franel-la llargs fins els peus. Allò es veu que allí no era la costum i va corre la veu dels meus calçotets fins els peus. Quan va arribar l'hora d'anar a dormir com que dormia a la part alta de la llitera, quan em vaig treure els pantalons i pujar dalt del llit, es va formar un guirigall per els meus calçotets. Tota la Companyia estava revolta, però jo estava calent amb els meus calçotets, perquè alli al Pardo també hi feia fred.
2 de febrer de 1946:
El segon dia d'estada, quan van tocar diana a les 7 del matí, alguns dels reclutes ja estaven mig vestits, ja que el sergent de servei de la Companyia volia que en 10 minuts tots estiguéssim formant, havent fet els llits, per anar a desdejunar. L'esmorzar consistia en una tassa de cafè amb llet i un pa de soldat (xusco), que ens tenia que durar tot el dia. Després ens van informar que havíem de anar a teorica i em varen donar un fusell, que per mi no va ser cap novetat tenir-lo a les mans. Ens portaren a un pavelló per explicar-nos totes les parts del fusell mauser i per fer pràctiques de desmuntar-lo i tornar-lo a muntar, contant les peces i els seus noms. Així vam passar tot el matí.
El grup que fèiem la instrucció tots érem voluntaris i tal com ja he dit anteriorment, ja portaven tres mesos, però em varen afegir al seu grup a tots els efectes. Des del primer dia 3, a dos del grup els vaig notar que parlaven i es comportaven amb molta sinceritat i, amb el temps, vam arribar a fer uns lligams molt forts que han durat fins avui dia. Quan ens ajuntàvem, els altres companys comentaven: "ja està format el trio"; un murcià, Josep Guardiola García; un muntanyès (Santander), Pantaleó Santín Rodríguez, i un català. Com ells ja portaven suficient temps com per saber com funcionava tot, em van ensenyar els recursos per sortir ben parat dels problemes que em poguessin sorgir amb els veterans així com amb els oficials.
Per la tarda a l´hora del passeig, vaig anar amb els companys al poble, doncs jo havia de comprar segells i sobres amb els companys i van aprofitar per donar una volta. El poble només tenia per fer les cartes i vam aprofitar que feia cap una placeta on hi havia una de les portes a la continuava la al Monestir del Crist???? com a final. El Parque Central de Transmissions, es a la dreta de la carretera a uns 2 km del poble, al costat del Regiment i del Batalló de Transmissions, amb direccio al poble del Pardo. Jo tenia pressa per tornar per poder tenir temps perseals pares i a la Maria abans que no toquessin per anar a sopar.
Els dies que van seguir, els matins fèiem la instrucció i les teòriques de formació del soldat. El que més em molestava era la instrucció per el pati
amb el fusell al coll, doncs ja des del temps de la Falange a Aitona que no he pogut mai marcar el pas, pel poc àgil que soc i perquè dintre del meu cap no hi entra la combinació dels tambors i els passos dels peus. Com que els companys ja portaven més de tres mesos fent la instrucció, aviat va arribar el dia que es va acabar i fórem destinats cada un als destins més idonis per les nostres predisposicions. El Parque disposava de totes les rames d'oficis, des de la impremta, fusteria, carrosseria, electricitat, telefonia, automobilisme i laboratoris per assaig de tota classe de prototip d'aparells electrònics i proves d'aparells transmissors.
El rebuig d'altres països al franquisme
9 de febrer de 1946:
L'Assemblea General de l'ONU condemna la dictadura del general Franco.
1 de març de 1946:
El govern francès decideix tancar les fronteres amb l'Espanya franquista, que no es tornaran a obrir fins dos anys més tard.
Març 1946
A l'oficina de la Plana Major em van donar una butlleta perquè l'entregués al Capità del taller de radio. M'hi vaig presentar i em va fer un interrogatori que va durar més d'una hora. Em va preguntar de on era i perquè vaig fer la sol·licitud per el Parque i jo (amb la meva innocència) li vaig ser sincer i li vaig dir que havia acabat un curs de Radio i tenia un gran interès per ampliar els meus coneixements, aprofitant que feia el servei militar. Va cridar al encarregat del taller i el va dir que em poses d'ajudant a un dels operaris. Els operaris i encarregats de tots els tallers eren paisans que vivien a Madrid i que els portava un autocar. El taller estava en una gran nau, repartida entre oficines i el propi taller, amb 10 taules de reparació i els corresponents operaris. L'operari que em van assignar era un català que havia fet la mili allí i una vegada llicenciat li van fer la proposta per quedar-se. Els meus amics foren destinats a altres llocs: Guardiola fou destinat a l'oficina com administratiu del Laboratori, Santín al taller de Fusteria i Ferran a l'oficina de la comandància.
Al taller de radiò, entràvem a treballar a les del matí fins a les 2 de la tarda, després passàvem al menjador per dinar. Les tardes les dedicava a estudiar radio, afaitar-me, dutxar-me només tenia temps per passar-me una mica d'aigua per la cara), i portar la roba bruta a rentar al poble. Així era la meva vida normalment.
També feia els serveis que la Companyia m'assignava, com guàrdia de dia o de nit (imaginaries). Les imaginaries consistien que mentre tot el personal dormia, durant tres hores, estaves vigilant als que dormien donant voltes pel Parque. El que més em posava de mal humor era quan la nostra Companyia estava de servei de cuina i ens agafaven per la tarda o nit, als reclutes, per pelar patates. Normalment agafaven uns sis reclutes i a cada dos ens tocava un sac de 50 kg, per tant ens passàvem més de dos hores pelant patates.
Els dies de festa però, si teníem suficients pessetes, ens desplaçàvem a Madrid per fer les nostres correries. La primera vegada que vaig veure un partit de futbol de primera divisió va ser l'Atlètic d'Aviació (avui Atlètic de Madrid). El camp estava situat al barri de Quatre Camins i com els diners que teníem no eren molts, vam fer el viatge a Madrid de manera que resultés el més econòmic possible. Els més veterans sabien que un sortia de l'Estació de Penya Gran i et deixava a l'entrada de Quatre Camins. Per agafar el tramvia i estalviar-nos el preu del bitllet d'au haviem de caminar uns 6 km des del Parque..
5 de maig de 1946:
Em concedeixen el primer permís d'un mes per anar a casa. Vaig sortir del Parque havent dinat, ja que el tren de l'Estació d' Atocha no sortia fins a les 10 de la nit. Aquesta vegada agafar el tren ja no em va comportar cap problema. Vaig arribar a l'estació amb temps suficient per comprar el bitllet i localitzar el tren de sortida direcció Saragossa. A les 9 vaig pujar al tren situant-me a un dels costats dels seients, doncs resultava més còmode. El tren va sortir puntual i el compartiment es va omplir, la major part de soldats veterans que també anaven de permís. Dic veterans pel barruts i penques que eren i per les confiances que es permetien, ja que només posar-se en marxa el tren, es varen pujar als porta paquets o maletes i es tombaren per dormir fins que va passar el revisor. Vam continuar fins a Saragossa a l'Estació del Portillo i aquesta vegada no vaig tenir cap dificultat per localitzar l'altre estació d'Arrabal per anar a Lleida. Vam sortir direcció Lleida puntuals amb els vagons i seients de fusta que eren molt incòmodes. L'arribada la tenia a les dues de la tarda, però com sempre va arribar amb retard i jo fet un carboner. Em vaig rentar una mica la cara per ser reconegut i després vaig anar a l'estació d'autobusos per agafar el bitllet. El cotxe cap Aitona però, no tenia la sortida fins a les 5 de la tarda.
A l'arribada a Aitona vaig tenir la sensació de que els carrers s'havien encongit i les cases eren més baixes. Em va costar fer-me a la realitat de les coses.
El primer que vaig fer va ser anar a casa, que no sabien que venia doncs no els hi havia dit res. La sorpresa de la meva mare va ser molt espectacular i em vaig emocionar amb les seves abraçades i plors d'alegria. El que més desitjava en aquell moment, era treure'm la roba i rentar-me, ja que tot em picava. Li vaig dir a la mare que em preparés la roba neta que jo anava al safareig a rentar-me (en aquell temps la dutxa era desconeguda a la nostra casa). Ja rentat i canviat de roba semblava tot un altre. Després va arribar el meu pare i el meu germà Ricard i tots em preguntaven que com m'anava a la mili i volien saber moltes coses de la meva nova vida, però eren tantes les preguntes que els vaig dir que tot havia sortit com jo m'havia proposat i que allí podria ampliar els meus coneixements de la radio.
Estacio Lleida 1946
Els pares m'estaven esperant per sopar i mentre sopàvem vaig dir al meu pare que volia treballar el més aviat possible ja que em feien falta les pessetas per quan hagués de marxar. Li vaig dir que li digués al senyor Martínez (cap del taller), si podia anar a treballar al cap de dos dies. Tal com havia demanat al cap de dos dies ja vaig anar a treballar al taller de R.F.E. He de dir que el trajecte de casa a la Central l'efectuava a peu com la majoria. Les bicicletes només les tenien els privilegiats.
El temps que vaig estar de permís la vida va continuar com abans, durant el dia treballant al taller i després al arribar a casa rentar-me i una vegada canviat berenava per agafar forces i anar amb la Maria. Els dies de festa després de la Missa al Centre de A.C. amb els amics comentàvem les incidències del poble i les meves sobre Madrid i la mili. Per la tarda anava al cine amb la Maria i després, junt amb els altres amics, a passejar per la carretera fins al final de la tarda que acompanyava a la Maria a casa seva. Així anava passant els dies de feina i festa.
30 de maig de 1946:
Sant Ferran, patró del Cos de "Transmisión" (el nostre patró).
Aprofitant la festa, el grup de voluntaris que ja portaven més de tres mesos van jurar fidelitat a la bandera, agregats al reemplaçament de 1946 i amb aquest grup em van incloure, així que vaig jurar bandera estan a casa. Els últims dies de permís van continuar sense cap classe de novetat, treballant a la Central i visitant a la Maria.
4 de juny de 1946:
Arribat el dia de la marxa al quarter, vaig fer el viatge de tornada al Pardo, aquesta vegada sense cap mena d'entrebanc.
5 de juny de 1946:
L'arribada al Pardo va ser a l'hora de dinar. Els companys més intims de seguida em van saludar, preguntant-me què portava per fer la "merienda". Una de les màximes que teníem era que quan podíem, si el que havia vingut de permís portava alguna cosa, anàvem a berenar al poble. Jo portava dues llonganisses i un xoriço, que en dues setmanes van desaparèixer entre els amics Guardiola, Santín i Ferran.
6 de juny de 1946:
Em notifiquen, el cabo de la Companyia, que demà entraré de guàrdia a la porta principal, així que tindré d'estar preparat abans de les onze, ja que el canvi es fa a les dotze. Li comento que jo no he jurat la bandera per estar de permis, però a ell no li consta, ja que estic a la relació dels que van jurar-la .
8 de juny de 1946:
Amb el vestit de festa, les sabates lluentes i el fusell al coll amb les cartutxeres posades, em vaig presentar al cos de guàrdia per fer el canvi junt amb els altres companys (semblava un ninot vestit de soldat). Després d'haver fet el canvi, el cabo ens va notificar l'hora del servei i del lloc. El que més em va impressionar va ser el cos de guàrdia que tenia una sala per estar quan no estaves de servei amb unes taules per menjar, lliteres per dormir de tres altures, quarto pels lavabos i els waters de peu i sense portes.
El més dramàtic era per els que dormien a la part baixa de les lliteres, ja que durant la matinada sortien les rates pels vàters, per menjar-se les restes de les peroles, passejant-se per damunt dels que estaven dormin. Es va donar el cas que a un soldat, mentre dormia, una rata li va mossegar l'orella i li van tenir que donar injeccions contra la ràbia i els tètans. Van passar els dies del mes de juny que ja feia calor i per les tardes anàvem al riu Manzanares per banyar-nos, prendre el sol i jugar amb la sorra. El riu estava a uns cinc-cents metres del quarter i gairebé no tenia caudal doncs el podíem passar sense cap obstacle amb l'aigua als genolls.
Juliol de 1946:
Feia dies que Guardiola insistia que havíem d'anar a Madrid per veure una revista molt anomenada que es deia "Els Vienesos". Jo no havia vist mai una revista però Guardiola ja tenia experiència doncs des de que estava al Pardo que cada festiu que tenia disponible anava a veure una revista ja que econòmicament s'ho podia permetre. Tal com vam quedar Santin, Guardiola i jo vam anar al teatre per veure "Els Vienesos". D'entrada ja vaig quedar molt impressionat del teatre amb les butaques i tapissos per les parets i les catifes per les escales, així com la grandiositat del local i l'escenari tan gran, doncs mai havia vist un teatre. Va començar l'espectacle i tot era nou per mi: la quantitat de personal al escenari, amb les seves parodies que van durar més de dos hores, però que em van passar en un instant. Vaig sortir molt emocionat de tot i Guardiola que era un veterà en aquesta matèria, em va preguntar què m'havia semblat l'espectacle, ja que ell em va notar que estava trastocat degut a la impressió que em va donar tot el conjunt: teatre i espectacle. Vam sortir direcció als cotxes per anar al Pardo. Quan vam arribar ja havien sopat així que vam haver de sopar de les nostres reserves de la taquilla. Durant el mes em va tocar fer dos vegades la guàrdia. Els dies lliures anava al taller com sempre. A la tarda esperant al carter i al dia que tenia carta em passava tot el temps llegint-la i recreant-me amb el que em deia. Després li contestava i acabava la tarda fent un passeig per el Parque amb els companys, esperant l'hora de sopar.
5 d'agost de 1946:
Em van donar permís per trenta dies i vaig sortir del Parque havent dinat. El trajecte per anar a Aitona ja no tenia cap dificultat, així quan vaig arribar a l'Estació d'Atocha, vaig treure el bitllet i vaig esperar la sortida del tren.
Aquest permís no era oficial, vol dir que era un permis particular i que em tenia de pagar jo el viatge. Com que hi havia molta amistat entre nosaltres i un dels amics disposava d'un talonari de passaports i d'un segell de la comandància, ens feia el passaport amb el nom correcte però les senyes del Quarter falses, així que podíem viatjar gratis amb el passaport fals. Els motius de anar de permís cada dos mesos, era que la Companyia, per recuperar fondos, ens enviava de permís particular a una tercera part del personal, així s'estalviava despeses, ja que continuaven cobrant la pensió dels que estàvem de permís.
6 d'agost de 1946:
Vaig arribar a Aitona sense cap entrebanc, presentant-me a casa on aquesta vegada la mare no es va emocionar tan com la primera. Tenía la necessitat d'una bona rentada, ja que estava ple de carbó per tot el cos, així que el safareig seria la meva solució. La mare em va preparar la roba i un vegada canviat, semblava un altre. El pare va arribar amb la seva alegria i més tard el meu germà Ricard i vàrem parlar una bona estona.després vaig anar a veure la Maria que amb la sorpresa de la meva presència es va posar tota vermella d'alegria. Em va preguntar que quant de temps estaria de permís i li vaig dir que fins el dia 4 de setembre passada la Festa Major. Es va alegrar perquè no passaria les festes sola i les passariem junts i així vam estar parlant fins l'hora del sopar. Recordar aquells dies em produeix una tristor tan gran, que no se si podré continuar relatant la meva vida al costat de la Maria.
8 d'agost de 1946:
Treballant a la Central de les 8 del mati fins a les 6 de la tarda, cansat de tot el dia, només faltava la caminada sota el sol d'agost des de la Central. El que més desitjava era arribar a casa per posar-me directament al safareig. Amb la Maria ens vèiem tots els dies i la Festa Major la vam passar com mai havíem fet.
2 de setembre de 1946:
A les dos de la matinada compleixo els 20 anys.
Va arribar el dia de tornada al Quarter i l'acomiadament fou molt trist per la Maria que s'havia acostumat amb la meva companyia de cada dia. Només pensava que es quedava sola i jo li deia que no es quedava sola que tenia la família i els amics, però em contestava que no era el mateix.
Any 1947:
Durant aquest any, els mesos de gener i d'abril em van donar permís de trenta dies, que els vaig aprofitar.
30 de maig de 1947:
Es va celebrar la festa del nostre patró Sant Ferran, Rei d'Espanya. La celebració va consistir al matí amb una missa de campanya, després amb jocs esportius i amb un dinar extraordinari amb vi, cafè, conyac i un cigar (faria). De moment tot anava be però quan feia aproximadament dues hores d'haver dinat tot em donava voltes i tal com vaig poder, vaig arribar a la Companyia just a temps per anar al water per "canvia la pesseta". Em sembla que vaig treure tot el que havia menjat durant la setmana. La cosa, però, no es va acabar aquí, doncs estava que no m'aguantava i amb molt d'esforç vaig arribar al llit. El problema va ser que la meva llitera era la del segon pis i jo no tenia forces per pujar-hi, així que em vaig tombar a la primera. Fins aleshores no sabia que era una borratxera i al final no vaig saber si va ser degut al conyac, al vi o als cigars, però per a mi ja s'havia acabat la festa i em vaig adormir fins que al dia següent els companys em van despertar. Al despertar va ser com si algú m'estigués donant cops de martell al cap i sort de la dutxa que em va esbargir deixant-me com a nou.
La festa al Pardo amb Eva Peron
12-14 de juny de 1947:
El general Juan Domingo Perón, President i Cap d'Estat de l'Argentina, va instaurar un règim dictatorial l'any 1946. Per fer relacions de bona voluntat amb els governs d'Europa, va enviar la seva muller, Eva Duarte, com ambaixadora amb parada a Madrid. Per el general Franco, que en aquells moments tenia la frontera amb França tancada i els cossos diplomàtics de les ambaixades retirats, va ser una gran esperança tenir com aliat al general Domingo Perón.
La estada d'Eva Duarte a Madrid va ser motiu per demostrar el gran afecte que tenia el poble de Madrid per l'ambaixadora i van preparar un gran espectacle a la Plaça Major com homenatge a la Primera Dama d'Argentina.
13 de juny de 1947:
Quan vaig arribar al taller pel matí, em van notificar que havíem d'anar al Palau per fer la instal·lació d'un equip d'amplificació per la festa que es preparava per l'endemà a Eva Duarte. A la festa hi va haver la representació del Govern, la Noblesa d'Espanya, els Militars compromesos amb les represets ells acompanyats de les respectives esposes, així com també els representants l'Església.
Durant el mati, la tarda i part del dia següent, van estar tirant els cables des del cos de guàrdia del palau, fins una esplanada destinada per els aparcaments de cotxes que hi havia darrera del Palau.
Una vegada van tenir tot l'equip instal·lat i comprovat, ja era l'hora de dinar, així que vam anar cap el Quarter i a esperar l'hora de tornar al Palau. Aproximadament a les cinc ja érem a la porta per entrar al Palau, que no era fàcil, doncs havíem de presentar la documentació i una vegada identificats en permetien entrar. La primera entrada es trobava per fora de la tapia i junt a la porta hi havia la guàrdia mora amb cavalls. Una vegada passada la porta hi havia la guàrdia civil per tots els jardins i quan arribaves al pont d'entrada del propi Palau, hi havia dos soldats de la guàrdia. El Palau estava envoltat per una fossa d'uns quatre metres de fondària per uns sis d'ample aproximadament i a la nit hi deixaven anar una ramat de gossos vigilants. Nosaltres estàvem situats al cos de guàrdia, junt amb els equips d'amplificació i de micròfons, on hi havia una finestra per la que podíem veure tot l'exterior, fins les parets que rodejaven tot el Palau. A uns dos metres aproximadament vèiem el pont del fosso de l'entrada principal del Palau, així que comentant amb els que estaven de guàrdia a quina hora s'esperava l'arribada de la Senyora, em digueren que estava per arribar d'un moment a l'altre.
Quan va arribar el cotxe, més o menys a les vuit, es va parar en front del pont de l'entrada principal. Tots els que estàvem dins del cos de guàrdia, ens vam acostar a la finestra per veure l'arribada i en aquell moment es va obrir la porta del cotxe per sortir la senyora de Perón, de forma que al estirar les cames per sortir, com que portava un vestit blanc ample, se li van veure les calces blanques. Tots els presents ens vam mirar amb la picardia de que allò no es veu cada dia.
Al voltant de les nou van començar a arribar els convidats que havien de passar per davant de la porta del cos de guàrdia, així que els vam veure a tots.
La recepció es va fer a la planta superior on es pujava per una gran escalinata amb els corresponents replans i en cada replà hi havia dos soldats amb les llances i banderoles, fent els honors cada vegada que passava algun personatge.
A tots els passadissos i escales hi havia unes grans catifes i les parets des de l'entrada fins a dalt a la sala estaven cobertes de tapissos molt antics, alguns fins i tot tenien forats que nosaltres aprofitàvem per veure amb més detall els personatges que passaven. A l'exterior de la porta de l'entrada hi havia el recepcionista amb la seva levita, sabates i pantalons del mateix estil amb una vara de metall a la ma Quan arribava un cotxe es parava i uns personatges els obrien les portes quan entraven entregaven la invitació al recepcionista i aquest anuncia per medi de l'amplificador l'arribada a dalt de la sala
Tot allò em semblava cosa de cine: les senyores amb aquells vestits escotats lluïn els collars de perles i de brillants i amb els braçalets d'or, que no tenien més espai als braços. El que més em va impactar però, van ser les senyores velles i grosses amb totes aquelles joies i els soldats fent les reverències amb les llances.
La joventut no la vam veure doncs va pujar per una altre escala.
Continuàvem al cos de guàrdia dels soldats de Palau i no podíem sortir perquè el mono de treball que portàvem desentonava amb l'ambient. El pitjor es va presentar a l'hora de sopar doncs ningú va pensar en nosaltres. Els soldats es van rellevar per anar a sopar, però nosaltres encara gracies que si teníem set podíem beure aigua dels lavabos. Els soldats de guàrdia van tornar fent el relleu per anar a sopar i nosaltres que esperàvem que ens portarien alguna cosa encara estem esperant. Mentrestant sentiem el terrabastall de plats que feien a la sala de dalt. El bar va estar servit per el bàrman Perico Chicote, que no va parar en tota la nit. Els comensals estaven repartits en dos grans sales, de manera que la joventut estava en una sala comunicada per una gran portalada, on hi havia un petit escenari, amb l'altre sala on estava Franco i la Eva Perón amb tots els invitats i on hi havia un altre escenari.
Aproximadament a les onze es va acabar el refrigeri i es sentia com parlaven tots amb veu molt forta. A les dotze es va sentir moviment de personal i vam saber de que es tractava, ja que van passar per davant del cos de guàrdia i van demanar el cotxe del Cardenal Primat de Toledo, Pla i Daniel.
Una vegada se'n va anar el Cardenal, va començar el sarau a la sala de la joventut, on una orquestra va començar amb els balls de moda d'aquells temps: el "Tiro-liro-li", "La casita de papel", "La samba de Calixto??????יי i altres més romàntiques. A la sala on estava Franco i la Eva Perón, començaren un grup de flamenc tocant les guitarres i cantant el seu repertori. Eren ja casi les tres quan van començar a marxar les personalitats amb cara de cansament i molt vermells. A les quatre ja no quedava ningú a la sala on estaven Franco i la Eva Perón, així que confiàvem que aviat podríem anar al Quarter i menjar alguna cosa. No va ser així ja que va continuar tocant l'orquestra fins a les sis en que es va donar per acabat.
Llavors però, va començar el sarau de veritat: la joventut precedida per Carmen Polo de Franco, des de dalt de la sala, baixant les escales fins al jardí, anava ballant la samba???? i això va durar fins a les set del matí, incloent les borratxeres i els vòmits.
Varem parar els equips i vam quedar que a la tarda recolliríem tot el material. Quan vam arribar al Parque ja estaven esmorzant i nosaltres que no havíem sopat i que teníem gana atraçada, ens vam presentar al cabo de cuina que ens va preparar uns ous amb tomàquet i mongetes, acompanyat de llet amb cafè. A continuació vam anar a dormir fins l'hora de dinar. Per la tarda, vam retirar els equips i cables estesos, posant fi als records de la Eva Perón.
30 de juny de 1947:
Mentre era a Madrid em vaig assabentar que es preparava per fer una convocatòria per exàmens d'Operador de Cinematografs. Per mediació de l'escola de radio Maymo em vaig preparar i vaig cursar la documentació per els exàmens. El 30 de juny de 1947, en virtut de l'examen que vaig fer em van considerar APTO per poder actuar com Operador de Cinematógrafo, en tots els establiments i locals de caràcter públic.
2 de setembre de 1947:
A les dos de la matinada vaig complir els 21 anys.
Segovia
10 de setembre de 1947:
Vaig ser traslladat al campament de La Granja de Sant Ildefons de Segovia, junt amb un altre company, per recollir tots els equips (màquina de projecció de cine, altaveus, ràdios i cables estesos), ja que s'estaven acabant els cursos de cadets i oficials de les Milicies Universitàries. Les Milícies Universitàries eren estudiants de carrera que efectuaven pròrrogues per no anar al servei militar fins haver acabat els estudis. El primer any entraven com a soldats i sortien com a sergents de compliment i el segon any sortien com alferes.
El campament estava situat a uns vuit kilòmetres del Palau de la Granja de Sant Ildefons i a onze de Segòvia, rodejat de castanys i al costat de la carretera CL 601. Els universitaris tots estaven allotjats en tendes de campanya i nosaltres estàvem en barracons on hi havia els equips d'amplificació per donar instrucció i música a tot el campament. També hi havia la central telefònica i l'equip de cine, que projectaven tres dies a la
setmana.
Una de les tardes em van convèncer per anar a La Granja a muntar a cavall. Pobre cavall i pobre del meu cul! Jo no havia pujat mai a un cavall però els altres tots en sabien i anaven al trot. El meu cavall també volia seguir-los al mateix pas, cosa que va ser un suplici per a mi, doncs quan el cavall pujava, jo baixava de manera que no anàvem sincronitzats. El millor que vaig poder fer, va ser posar el cavall a caminar i així vaig arribar.
VIVENCIES AMB ELS AMICS GUARDIOLA, SANTINI FERRAN
Entre nosaltres de tan en tan ens gastávem bromes més o menys pesades. No les explicare totes pero si alguna per recordar aquells temps. L'amie Santin cada vegada que venia de permis, com fèiem tots, portava menjar de casa que consumiem tots quan teniem necessitat. Resulta que l'amie Guardiola va sortir amb i idea de que convidessim a Santun per berenar xoriço i formatge al poble, junt amb Ferrani un altre. Feia poes dies que Santin havia vingut de permis i com a casa seva eren pagesos de Santonya que criaven pores, vaques i corders, cada vegada que vema de permis portava de tot en grans quantitats. El barrut d'en Guardiola va obrir la taquilla de Santini va treure el xoriço i el formatge i el va posar dintre del morral, deixant-lo preparat per la tarda i quan va arribar I hora dei passeig vam sortir amb direcció a la cantina habitual del poble alli vam demanar una amanida per quatre, el vi i la gasosa. Quan Guardiola va treure el xoriço i el formatge, Santin va comentar que era molt semblant als que ell havia portat. Tot el berenar va anar amb molta alegria beventi menjant i quan es va acabar i vam determinar de marxar cap el quarter vam anar tots contents cantant sense fer cap eseandol. Al arribar a la companyia es quan es va armar el gran escandol, dones Santin, que no les tenia totes, se'n va anar a la taqnila i al comprovar que in faltaven un xoriço i el formatge, flavors si que es va posar a cridar dient: "Santin, pobre Santin, que m'heu fet amics?"
La broma que vam gastar a i arme Ferran tambe va ser molt somada, Acostumava a anar-se'n al int una vegada hava sopat es tapava el cap amb el llençol quedant-se dormit al poc temps. Uns quans amies vam comentar de portar-lo al carrer amb el lit i dormit. Com que el barraco era ai mateix nivell del carrer vam agafar entre sis ei fit amb compte de no despertar-lo el vam desplaçar uns vint metres fins arribar al mig del carrer. Llavors el vam despertar i com que dormia al segon pis del llit i es va posar de peus i cridant, la guardia de la porta primeipai va pujar per saber eis motrus d'aquells crits. La cosa es va complicar ja que va pujari oficial i va preguntar qui foren els autors d aquella brerolada. Varem sortir eis responsables i ens va manar que tornessun al seu lloc amb el Ferran a sobre i després com a castig ens va manar que féssim tres forats d'un metre cubre al pati, contrelats per i oficial de guardia. Com que els castigs que normalment ens manaven eren els de fer els forats d'un metre cubic al pau, vam buscar els llocs on haviem fet els forats en altres castigs. Els sis amb els pics i les pales, acompanyats d'un dels guardies de la porta per notificar quan acabéssim els clots, vam començar que eren quasi les onze i quan vam acabar gairebé al dia, va venir l'oficial i vam anar al llit.
El Pardo y els xinxes
Durant els mesos de juliol i agost es va presentar una plaga de xinxes. Jo desconeixia aquests animals negres petits com llenties, que se t'agafaven per la pell i et xuclaven la sang sense mirar a on. N'hi havia tantes al dormitori, que després d'espolsar el matalàs i els llençols de cada llit, havíem de xafar-les per terra tota aquella negror. Tot i així, quan dormiem les vèiem com es passejaven per les cares dels altres companys. La cosa es va acabar el dia en que van venir un equip de desinfecció i ens varen fer deixar les taquilles i les maletes obertes. Van segellar totes les finestres i portes durant tot el dia i per la nit, després de ventilar ja vam poder entrar per veure la matança de les xinxes. Així vam poder estar tranquils tot l'estiu.
¡Maniobres¡
Durant el mes d'Agost vam estar fent probes amb les noves emissores i receptors per el vedat del Pardo, la població de Toledo i la Creu dels Caiguts.
Al vedat del Pardo i vam anar en camió i ens hi vam estar dos dies i una nit amb tendes de campanya. Allò semblava un corral de conills en gran, doncs els teníem tan a prop i n'hi havia tants, que vam decidir agafar-ne uns quants per fer un arròs amb conill. Jo sol, a cops de matxet, en vaig matar
quatre i els vàrem guardar dintre del estoig metàl·lic de la careta antigàs. Per tot el vedat patrullaven a cavall la guàrdia del Palau i els agents rurals, que van venir com a mosques per veure el que passava. Nosaltres estàvem emplaçats dintre d'una fondària i com que s'aproximava l'hora de dinar i aquells no se'n anaven vam pensar que aquell dia no dinariem.
Va arribar el moment que se'n va anar l'oficial que venia amb nosaltres i va disposar que tres del grup pugessin a les parts més altes de la serralada amb equips òptics per vigilar si venien els guardes. No podíem parlar per les emissores que portàvem per si fóssim captades per els escoltes de Palau. Una vegada situats els vigies i tot tranquil, vam començar a espatllar els conills i preparar l'arròs i vam fer un clot per amagar les pells i les tripes dels conills. Tot anava bé i a la paella ja li faltava poc per estar a punt quan, per senyals òptiques, ens anuncien que teníem visites. Tot corrents vam agafar la paella, la vam amagar dintre de la tenda i la vam tapar amb una
manta. La visita era un guarda forestal que es veu que no tenia altra feina que emprenyar-nos doncs ell ja havia dinat i no li venia d'una hora per marxar. A prop de les vuit se'n va anar i vam tornar a preparar el foc i posar aigua a la paella perquè acabés d'estovar-se l'arròs. Finalment vam poder dinar l'arròs amb conill, que ens va servir per sopar.
Toledo
Una de les missions que tenia el Laboratori d'Electrònica, era provar tots els equips de transmissió i recepció i els seus components que l'exèrcit havia de comprar i fer un informe comprovant els esquemes que subministraven els proveïdors per si corresponien als aparells. Aquesta missió corresponia al nostre laboratori.
El dia que vam anar a Toledo, el viatge el vam fer amb camió i vam parar pel camí a un poble per fer un cafè i estirar les cames. Jo vaig entrar a una botiga que venien de tot i vaig comprar un pa de mig kilogram i un tros de bacallà salat d'uns tres-cents grams. Quan vam arribar a Toledo, ja no em quedava pa ni bacallà. Vam emplaçar les emissores i els receptors al costat de la carretera N. 401 mirant el riu Tajo per un costat, i per l'altre costat, al front hi havia l'Alcázar on hi havia una esplanada i una fàbrica de rajoles de mosaic. L'encarregat de la fàbrica ens va fer una demostració del procés de fabricació, que va resultar molt interessant doncs jo no ho havia vist mai. Una vegada efectuades les proves dels aparells, vam pujar fins l'esplanada del Alcázar per visitar-lo i vam continuar la visita donant un passeig per els principals carrers de Toledo.
Finalitzo el servei militar
Gener 1949
Aquest ultim mes que em faltava per complir el compromis que tenia amb l'exércit, els dies se'm feien llargs, ja que no tenia els amics dones s'havien Ilicenciat. Durant els matins encara m'ho passava distret al laboratorn. treballant i comentant els aparells que verificávem. Les tardes però, es feien més llargues, només tenia el consol de les cartes de la Maria, llegimt i escrivint i esperant el dia de la llicencia.
2 de febrer de 1949:
Complert el compromís com a voluntari, que tenia amb el Parque Central de Transmissions de l'Exèrcit, vaig ser llicenciat.