La fugida de Aitona
Abril de 1938
Durant els primers dies tot va ser tranquil·litat. Els soldats estaven allotjats al poble a la part alta de la fabrica d'oli de casa Gàia, als magatzems de casa Jaques, a les escoles i al sindicat. Altres estaven en barraques que ells mateixos es varen construir a les serres del voltant d'Aitona.
Durant el dia pocs soldats rondaven pel poble. La major part dormien ja que havien treballat per la nit fent trinxeres a prop del riu. Però per la tarda, la cosa s'animava i tots estaven molt alegres a causa de l'alcohol. A vegades portaven ferits des del riu i recordo que un dia varen portar un soldat mort i el van deixar dipositat a la placeta de Sant Gaieta. Tots els nois del carrer ens ho mirávem con una novetat. Les discussions i baralles entre soldats i moros, eren com una cosa normal. Un dia varen matar un soldat i un familiar del mort, que era legionari (la seva bandera estava a la serra de Montefiu), junt amb altres legionaris varen buscar al moro i el van matar.
A la serra Brisa hi havia estacionats un grup de Regulars. Els moros tenien parades per diferents llocs del poble, on venien licors, xocolata, sucre i sidra "El Gaitero". Alli vaig veure per primera vegada aquesta sidra.
Així va quedar establert el front de guerra del Segre durant nou mesos. A la dreta del riu les tropes franquistes (nacionals) i a l'esquerra els republicans (els rojos). De mica en mica varen tornar al front els que uns dies abans feien la retirada i poc temps desprès ja treballaven a la nit fent trinxeres i disparant alguns trets entre banda i banda del riu.
Els primers dies foren tranquils, però poc a poc el Segre s'anava escalfant i ja hi havia militars per tot arreu, principalment per les serres, observant el riu i procurant en ple día no exposar-se a la vista de l'enemic, que des dels Plants vigilava els mateixos objectius.
Construint trinxeres i nius per muntar metralladores, anava passant el temps fins que es varen deixar sentir trets de canó. Quan sentiem els trets, els primers dies, corríem cap els refugis que hi havia davall de serra a Casa Perendreu i a la casa de Barbeta (casa Juanita).
Un matí, bastant aviat, tinguérem el primer sobresalt. Uns projectils d'artilleria del calibre 155 mm., que ens varen enviar des d'una bateria instal·lada als voltants de l'ermita de Carrassumada de Torres de Segre van explotar al corral de Ximeno, a l'Església i a la teulada de la fàbrica de Gàia entre altres llocs.
Nosaltres estàvem jugant a l'hort de Gàia i vam sentir els trets (pom, pom, pom... glu, glu, glu...) i tot seguit es van sentir les explosions. El projectil que va caure a la teulada de la fàbrica d'olis de casa Gàia, ens va produir un gran impacte, ja que estàvem a una distància de no més de 15 metres i vam tenir un gran sobresalt amb la caiguda de de runes i pols. Després tots ens vam mirar per si estàvem ferits i en vista de que tots ens trobàvem bé, vam fugir cap a casa.
Uns quants dies després, vam tenir una altra remesa semblant a l'anterior. Aquests venien d'una bateria que semblava sortir de la Vall de Roca, més enllà de la Central Elèctrica, i eren també del calibre 155 mm.
Això va sembrar molta por entre els veïns d'Aitona, que començaren a marxar del poble per anar a viure a les masies, una mica més allunyades del front.
Cada dia s'anava augmentant els dispars de l'artilleria, fins que un dia l'artilleria franquista va contestar des d'una bateria que havien emplaçat al lloc que diuen la Valleta del Tatxonet. A la poca estona va callar la bateria republicana.
Fotografia de Robert Capa
La gent del poble en general, es decidiren a marxar de la població per allunyar-se del front. Les autoritats militars, per la seva banda, varen ordenar i prohibir la permanència de personal civil a menys de 4 km. del riu, sense tenir un permís especial de residència.
Reunides vàries famílies i amics es va determinar marxar del poble i anar a refugiar-nos a la masia de Xolla, a la Clamor. Ens vam reunir amb les famílies Manyeny, Doladé, Motxilla, Guardiola i Gàia. En total érem 22 persones i totes dormíem junts a la pallera.
Durant algunes nits anàvem al poble amb el meu pare a buscar estris i queviures. Després cada setmana anàvem a donar menjar a les gallines i conills que teníem al solà. El meu pare posava dins d'un sac el necessari per viure una mica més confortables. Jo portava content un sac amb algunes coses que no cabien dintre del sac del meu pare. A vegades portava dos cadires i al cap de la costa del Calvari, ja no sabia que fer amb el sac o les cadires. El pitjor era que de tant en tant, ens sortia una patrulla de soldats que cridaven: "¿Quién vive?" i responíem: "¡España!". "¿Qué gente?" i contestàvem: "civiles". S'aproximava la patrulla i ens demanava el "salvoconducto" i això cada dos o tres-cents metres.
Tots els nens que estavem al Mas de Xolla, molt proper al de Sardina al costat de la Clamor y devant de Patenis, passavem la mayor part del temps amb l'avi Francesc Chimeno de 73 anys que era de Cal Sardina. Sempre amb bon humor ens acollia i contava alguna aventura. Com que solia sopar molt aviat, ens deia que "a les sopes no es convida i a la resta es calla i es mira". Ens explicava que quan va fer la mili a Lleida estava d'assistent d'un oficial que es deia Francesc Macià, i que cada setmana li feia portar a la seva núvia Eugènia, un ram de flors. Ens deia que quan els varen traslladar a Escombreres, els presos treballaven amb cadenes als peus i picant la pedra. Sempre amb històries fictícies o veritables, que nosaltres sempre escoltàvem com si fossin totes de veritat. Més tard ens vam assabentar que aquell militar del que ens parlava va arribar a ser el President de la Generalitat, "L'avi". Al mas de Xolla hi vam passar uns dos mesos aproximadament.
En record i com homenatge a Francesc Chimeno Masot, relato a continuació el que sé d'ell:
Nascut a Aitona el 25 de desembre de 1865 a las 16 hores. En la relació de les víctimes d'Aitona de la Guerra Civil del llibre "Mai més” no hi consta. Aitona, però, ha de conèixer aquest home bo.
A les dues de la matinada del dia 7 de novembre es van sentir gran intensitat de trets de canó i metralladores per tota la llargada del riu. Com que els trets se sentien cada vegada més aprop, un veí va dir que se'n anava perquè molt aviat arribaria el front de batalla.
El Sr. Francisco amb la Sra. Rosa (la nora), van determinar marxar a la masia de la família del Mexut. El fill del Sr. Francisco, l'Agustí, no era allí pel fet de trobar-se presoner de l'exèrcit franquista. El dilema fou que no podien portar tots els atuells amb el ruc en un viatge. Així que determinaren que la Sra. Rosa amb els seus fills, Josefina i Camilo, efectuarien el viatge i després retornaria sola, deixant els fills amb els seus familiars del Mexut.
Quan va tornar la Sra. Rosa al mas, va trobar al Sr. Francisco tirat a terra amb un bassal de sang, ferides molt profundes al coll, al costat de l'orella esquerra, amb la llengua mig partida i diversos talls a l'espatlla produïdes
per un matxet. La Sra. Rosa demanà auxili als soldats que eren a prop de la masia, ja que eren coneguts perquè els rentava la roba.
Carregaren al Sr. Francisco molt mal ferit, en un camió fins a Fraga i des d'alli a Saragossa, on va morir a l'hospital, on fou enterrat.
Es comenta que fou agredit per soldats marroquins, ja que per detenir l'atac de les tropes republicanes, va prendre part la cavalleria mora. Les tropes marroquines tenien el costum de saquejar tot el que podien quan entraven en un poble.
El Sr. Francisco devia defensar les seves pertinences quan els moros el van ferir de mort. La partició de la llengua podia ser deguda al fet que la tallés la pròpia dentadura en donar-li el cop de matxet al coll.
FRAGA
El pare va efectuar alguns tràmits per treballar, ja que alguns accionistes de R.F.E. van posar una oficina a Saragossa, per normalitzar les Centrals que estaven a la zona franquista. Quan es van posar en contacte amb les oficines de R.F.E. ja es van posar d'acord per ingressar a la Companyia. Junt amb el meu pare va ingressar el meu avi i els senyors Josep Mascarilla, Salvador Roig i Jaume Astruga. Tots tenien que desplaçar-se a la Central Hidroelèctrica de Tremp.
Per poder anar a Tremp el meu pare, va haver d'anar a Fraga, amb els estris que tenia a la masia, i deixar-los al magatzem de la Farinera de l'Arnau, ja que el meu pare a la seva joventut va ser amic amb Joanet Arnau. Una vegada van tenir els mobles al magatzem de la Farinera, van anar a casa d'una parenta llunyana de la meva mare. El meu pare va anar a Tremp a treballar i ens va buscar un pis al poble de Talarn. Nosaltres ens vam quedar a Fraga esperant un camió de la "Companyia" que havia de venir de Saragossa i ens portaria fins a Talarn.
L'estada a Fraga la recordo molt be, ja que tenia sarna per tot el meu cos i cada nit em posaven dintre d'un gibrell amb aigua i vinagre amb sotal, després hi posaven el meu germà.
Arribada a Tremp
Durant el mes de setembre va venir el camió que ens va portar a Talarn.
Vam passar molt a prop de les línies del front republicà durant la nit i amb els fars del camió apagats. Recordo que vam parar al convent de Jes Avellanes, on hi havia un control militar amb oficials del exèrcit franquista. Entre ells hi havia el senyor Pla, que era el cap de R.F.E. Al trobar-nos i donar-nos a conèixer tot varen ser facilitats. Va ser molt amable amb el meu germà i amb mi i com que teníem gana ens van donar de menjar. El senyor Pla era fill d'Aitona i amic del meu pare. El pare del senyor Pla treballava també a la Central d'Aitona com operador al quadre de maniobra i va estar amb el meu avi, que treballava com a maquinista, durant molts anys junts al mateix torn. Després de descansar vam continuar el viatge fins a Tremp on ens va acompanyar el senyor Pla a l'hotel i ens va facilitar perquè poguéssim sopar i dormir aquella nit. Al matí es va presentar el meu pare i amb el camió que ens va portar des de Fraga vam anar a Talarn amb els pocs estris que vam poder carregar al camió.
El pis ens el va facilitar el senyor Paco Martínez, que era l'administrador dels bens de la família que estava refugiada. El senyor Martínez també treballava a la Central de Tremp com encarregat de línia i la seva família ens va acollir com a grans amics, sobretot al meu germà, que era com una joguina per les dues noies que tenien.
Talarn
L'arribada a Talarn fou una novetat. El pis estava a la segona planta de la casa del senyor Bertran, situada a la plaça del poble al front del abeurador amb sortidors d'aigua que rajaven nit i dia. L'església estava situada al costat dret de la plaça.
L'avi i padrí Josep Tufet Farré, que també treballava a la Central de Tremp, una vegada ja situats al pis, també va venir a viure amb nosaltres. Els senyors Mascarilla, Roig i Astruga, en un principi tenien la residència a Tremp, però més tard van venir a Talarn.
La meva adaptació al poble no fou gens traumàtica, ja que amb els meus 12 anys, la joventut de Talarn em va acceptar molt be. Una de les distraccions que més m'agradava era pujar a les vagonetes que estaven a la via del futur tren de Lleida a la Pobla de Segur. Com el desnivell era bastant gran entre l'entrada del túnel, que estava sota el poble de Talarn, passant el riu fins l'altura de la pressa de la Central, de quasi 1,5 km de llargada, ens desplaçàvem dins de la vagoneta amb molta velocitat gràcies al desnivell.
L'altra ocupació era baixar al riu, que no portava aigua ja que la presa de la Central la retenia per desviar cap a la Central i produir electricitat. Una vegada a baix pujàvem amb altres nois remuntant la presa fins les comportes i trèiem trossos de caixes de fusta de les municions de tota classe, que l'exèrcit republicà havia utilitzat a la batalla de Sant Corneli el 23 de maig. Les caixes s'havien quedat agafades a les roques quan es van obrir les comportes, per evitar i dificultar el pas de l'exèrcit republicà al front de Balaguer. Les caixes de fusta les desfèiem i quan en tenia un feix les portava cap a casa, ja que subministrar la llenya per el foc era la meva responsabilitat. Durant la setmana feia molts viatges perquè no faltes llenya.
Passats uns dies van venir vàries companyies de soldats que es van aposentar a les palleres i graners del poble. Als baixos i primer pis de la casa que vivia, també es colocaren alguns oficials del Cos de Regulars. Entre ells hi havia un moro molt jove i sempre que tenia ocasió jugàvem junts. A l'entresòl hi vivia una senyora que tenia una nena i que el seu marit era a la guerra. Aquesta senyora tenia la regència de l'Estanc i el meu pare cada diumenge m'enviava a buscar un cigar (una faria)
Octubre de 1938:
Com ja començava a refrescar i no disposávem de llenya, ja que les fustes que portava es cremaven molt de pressa, un dels amics em va dir que aniriem a buscar llenya a "Castillo", un Vedat que estava aproximadament a uns quatre quilòmetres del poble i que hi aniriem amb les seves "burras" someres. Ho vaig comentar a casa i la meva mare va demanar a la família de Paco Martinez una somera que tenien perquè jo pogués anar amb els amics a buscar la llenya.
L'endemà vam sortir cap "Castillo", per l'únic camí passades les Fons de Caps. Amb un camí de ferradura, ens vam dirigir cap el fons del rierol amb moltes corbes i precipicis. Després vam començar l'ascensió fins arribar al bosc i començàrem a fer la llenya. Una vegada feta la llenya, vam carregar les someres i els amics em varen dir que en descarregués una part, perquè no podria passar pel camí. Jo no els vaig fer cas i vam començar a baixar pel camí de ferradura, amb les corresponents corbes i precipicis i en una de les corbes la càrrega que portava la somera va tocar la paret i va perdre l'equilibri, començant a donar voltes amb la càrrega, muntanya avall. Vaig baixar fins on es va parar la somera i una vegada al seu costat vaig veure que no tenia res trencat, així que li vaig treure la carrega i es va poder aixecar. Només vaig poder portar part de la llenya ja que es va trencar el suport de la càrrega, que tenia la forma d'una escala. Vaig arribar al poble molt atordit, esperant l'amonestació per part dels senyors Martínez, i per l'experiència viscuda.
Normalment sempre em trobava als llocs de més moviment. Al costat dels soldats mirant com efectuaven exercicis amb els materials, tractors, camions, tallers, i contemplant els artefactes de la guerra o veient com arrancaven les oliveres amb els tractors per preparar el ranxo.
Lárribada a casa
1939:
A primers de gener ens traslladem amb un camió de la companyia a Aitona. Vaig tenir una gran desolació a l'arribada a casa. La teulada desfeta per els projectils de l'artilleria. No es veia ningú, només soldats i enderrocs per tots els carrers. El primer que vaig fer fou donar una volta pel poble.
La majoria de les cases estaven tocades per l'artilleria, les portes de les cases totes obertes, l'església plena de camions i cotxes mig desmuntats. El Sindicat estava abandonat amb la cabina del projector, la màquina de cine i les pel·lícules que es van projectar l'última vegada. A la sala i cafeteria hi havia una gran quantitat de material, ja que havia estat un magatzem de l'exèrcit.
La Devesa de Pedreulla, que era un clot amb un desnivell d'uns 3 metres des de la carretera, estava plena de grans camions, amb moltes rodes que jo no havia vist mai, tanquetes i tot de procedència italiana. Amb tot aquest material, sense ningú que el vigilés, en la meva imaginació infantil em sentia satisfet i em figurava que m'ho passaria molt bé.
A les escoles s'hi havia instal·lat un hospital militar de les forces italianes. Al Teatre Nou encara hi havia la màquina de cine mut. Jo anava passant revista de tot.
Cada nit un tractor carregat de soldats recorria els carrers del poble amb banderes espanyoles anunciant als veïns les poblacions conquistades als republicans i ja podeu imaginar que tots els petits del poble anàvem al darrere del tractor. Els soldats pregonant consignes nacionals cantaven Tanger de España és, el peñón después."
